dimarts, 22 de desembre del 2009

dilluns, 30 de novembre del 2009

CONGRÉS NACIONAL DEL BLOC JOVE: NO SÉ SI SABRÉ CONTAR-HO...



"No tinc cap dubte que cadascú de nosaltres treballem cada dia per un país més lliure i més sobirà però també més just i més solidari, segurament ho aconseguirem però si finalment no és possible, tindrem la consciència tranquil·la d'haver fet tot el que hem pogut"
Vicent Sánchez

No sé si és perquè tinc tendència a emocionar-me fàcilment quan algú em parla tranquil·lament de l'amor al País, del compromís amb la terra, de companys que ens han precedit al camí o de somnis de futur compartit o perquè el passat dissabte vaig viure una de les experiències més boniques que pot viure algú com jo. El cas és que ja fa dos dies que no em reconec, estic com en un núvol.

Un debat tranquil pel matí, un aire optimista en les cares dels presents, una sensació d'al·lenada d'aire fresc en les persones que agafen les regnes del Bloc Jove, una aplastant confiança en que tot anirà bé, una alegria de saber que remem tots a una per primera vegada des que forme part de l'organització, escoltar reconeixements cap a la meua persona que mai havia escoltat, sentir que no en som molts però tenim ganes de mirar al front i caminar amb les mànigues arromangades i el trellat com a bandera.

Un discurs enorme de Fran, amb una veu dolça i tranquil·la dient veritats com a punys, transmetent una idea que jo tantes vegades he intentant expressar "ens cal eixir de l'armari, transmetre orgullosos que som del BLOC".

Jo ja no participaré de més congressos del Bloc Jove però m'haureu de pegar una bona colzada si voleu que em despegue del rem. Tinc ganes d'ajudar els que vénen darrere, em sent amb energies per seguir transmetent optimisme als que encara són escèptics.

El dissabte passat escoltant a Rafa dient que és el costat humà dels companys i companyes el que fa que no puga deixar de dir, que formar part del Bloc Jove li ha canviat la vida. I pensar que és el Bloc Jove el que m'empeny a treballar al BLOC del meu poble lluitant contra el desànim i la desesperança.

I després notar com una llàgrima cau per les galtes per culpa d'una carta d'amor de Pere i sentir que es mereix un reconeixement que encara no hem sabut retre-li com a organització però que li transmetem a cada abraçada, cada comentari al seu blog... com d'important ha segut el teu pas pel capdavant del BJ!

I després la festa, les albades improvisades, la filà mora i les fotos i cançons a l'Standby. Tots junts, totes juntes, amb ganes de quedar-nos hores i hores compartint la felicitat de saber que junts i units és com ens convertim en una màquina que només necessita posar-se a rodar sense complexos ni límits.

Gràcies a tots i a totes, des del dissabte sóc un poquet més feliç!

dimarts, 24 de novembre del 2009

IAIO, et devia unes paraules...




Este estiu, mentre estava de viatge a Argentina el teu cor va dir prou. Tenies 91 anys i la vista ja no et servia quasi per a res, per culpa de les caractes que no vas voler operar-te fa uns anys.
No vaig estar al soterrar i no vaig vore't com si estigueres dormidet al taüt. Aquest tràngol no el vaig passar i m'alegre, però ahir abans de dormir-me em van vindre a la ment una multitud de records amb tu i vaig pensar que els havia d'escriure.
Tot i la manca de relació amb nosaltres, cada estoneta que passava últimament al teu costat em feia sentir bé, i crec que a tu també. Manteníem una complicitat difícil d'explicar d'una néta i un iaio mig desnaturalitzat com et veia i et veig encara. Un iaio que no convocava dinars familiars, que no oferia paelles els diumenges, que no feia regals sinó que donava diners, que no deia mai gràcies...
Malgrat això, són molts els bons records que guardaré sempre amb mi. Alçar-se a vore arrancar la diana de les 6 del matí a la plaça de la "bandeja" d'Alcoi o la processó dels xiulitets. El piset del carrer de Sant Joan que tants mal de caps et donava per culpa de les goteres i el senyor del pis de baix que no volia pagar.
Les històries de la fàbrica veient fotos antigues de la família. Quan van comunicar-vos que vos expropiaven la casa de la família per les obres del metro a Mislata. la casa on feies les teues plantacions de floretes dins de potets de iogur perfectament marcats per saber quins eren de cada varietat per plantar-les a Set Aigües i donar color a l'estiu.
El pis de dalt on venien els reis quan érem menuts després de la cavalcada, com en Alcoi, i on estaven trastos dels fills bessons: orles, bicicletes... i on es quedava a dormir la tia Emilieta quan venia de visita.
I la vivenda, porta amb porta amb la de la teua germana Angelita, amb les campanes i la cordeta per obrir la porta del pati. El menjador que poques vegades vam gastar però que guardava la minicadena i la cinta de "Los pajaritos" que ens posaves a Àngela i a mi quan te la demanàvem. I el menut al costat de la cuina. Aquells xurros que anàvem a comprar junts a un lloc on els feien al moment per menjar-los arrebossats de sucre.
I les visites al despatx de la música al local que es va aconseguir finançar gràcies a la subscripció popular que tu vas impulsar quan eres secretari. I als jubilats, i aquella visita a la fàbrica "Payà" que et va portar a Mislata on et tenien tant de respecte i on encara es fabrica paper de fumar de primeríssima qualitat en unes instal·lacions noves però a l'ombra dels fumerals antics.
Eres molt llépol i per això t'encantava fer-te pomes al forn o arròs en llet. Eres hàbil per a la cuina!
I la caseta de Set Aigües, les vegades que vam anar en tren, des d'on vam fer tantes excursions un estiu: a la font del burro, al poble, al túnel número 1, on m'ensenyares alacrans i de nit féiem collita de caragols moros i cristians. Les neteges dels aljubs i la por que passàrem quan van fer el de l'entrada i va començar a ploure a bots i barrals i se n'anà la llum. I la furgoneta que pujava queviures. I la manguera per regar les plantes, els fanalets que enceníem cada nit, la mecedoreta qeu em comprares quan era menuda i la caseta de les ferramentes.
Recordaré també les converses d'estos últims anys, recordant la teua vida a Mislata i a Alcoi, les visites al sintron que t'alleujava l'angoixa, la desesperança i la ràbia de quedar-se sense vista i conéixer l'obstrucció d'una vàlvula del cor que t'avisava per on t'arribaria la mort.
I també recordaré el mig-somriure que encara aconseguia arrancar-te quan et feia bromes en veu baixa agafant-te la mà.

Eres cabut però això t'havia ajudat a ser un excel·lent comptable i secretari tant per guanyar-te les garrofes des dels nou anys com després servint a totes les associacions que vas recolzar i que t'havien regalat els pergamins que omplien les parets de la casa: la Falla Creu i Mislata, la Penya Ciclista, la Banda de Música, l'"Hogar del Jubilado"...

Iaio, l'altre dia vaig anar amb ma mare a vore la làpida al cementiri i allí hi haiva una foto teua, amb la teua omnipresent corbata que et vas posar cada dia sense distingir dies de faena i festius, estar dins de casa o eixir a passejar. Ara, quan vaig a vore a la iaia, et trobe molt a faltar.

divendres, 13 de novembre del 2009

LLÀGRIMES PER AFGANISTAN


Fa un mes em vaig llegir el llibre Mil Soles Espléndidos de Khaled Hosseini. Me'l va regalar Puri per a l'aniversari. L'autor afganés ens explica la realitat d'una dona del seu país des que naix fins que mor. És un relat que val la pena llegir, sents el dolor al pit quan lliges alguns capítols i això no és fàcil d'aconseguir. A mi em va commoure tant que vaig passar fins i tot nits sense dormir però això pense que és bo. Convé llegir històries de persones que pateixen i com segueixen avant sense resignar-se perquè sinó tenim tendència a magnificar les nostres xicotetes misèries i oblidar que som privilegiats i a la vegada còmplices del que passa a altres llocs del món. Afganistan només ix als telenotícies quan hi ha algun atemptat. La resta de notícies no existeixen. I allò que no és notícia no existeix. Calen rostres de les famílies, dels infants, de les dones joves perque sinó sembla que Afganistan siga un país de suïcides barbuts.

Hui he trobat una altra perla a l'edició digital d'
El País "El volador de cometas" de Ramón Lobo. Un article d'Afganistan. Un altre rostre amb cara i ulls. Una altra història per repensar el món i repensar-nos a nosaltres mateixos. Per sentir com ens brollen les llàgrimes dels ulls només amb la màgia d'un relat quotidià.

A mi m'ha impactat i l'he fotocopiat per a l'hora de tutoria que tinc els divendres amb els meus alumnes de 3rC. A ells també els ha captivat i el relat ha donat pas a un enriquidor debat sobre els immigrants i l'accés a un treball digne.

Llegir, pensar, parlar i escoltar, debatre i matissar opinions,...la salsa de les relacions humanes i tan sovint arraconades a base de currículums, exàmens i demés històries de burocràcies educatives.

Ahir em vaig enfadar en vosaltres i hui m'heu emocionat veient-vos discutir sobre un tema argumentant amb la mà en cor...

dimarts, 10 de novembre del 2009

QUAN CAURÀ EL MUR DELS VALENCIANS?


Ahir tot el món celebrava els vint anys de la caiguda del mur de Berlin. Un gran pas polític que va satisfer les necessitats dels ciutadans de banda i banda. Hui llegia al diari que encara queden al món molts murs per enderrocar: el del sahara, el de palestina, el que separa les dos corees, el que barra el pas als mexicans quan volen anar cap al nord...

I de sobte m'ha vingut al cap el meu País, i com d'important seria que caiguera un mur invisible que, al meu parer, ens té condemnats com a valencians i valencianes.

Hi ha una part de ciutadans que es mouen per la nostra cultura, la nostra llengua, el nostre territori, per la gent que té menys recursos o la que ha vingut d'un altre lloc del món a treballar i a viure... És un percentatge no excessivament gran de població però que funciona com una font de valors on s'abeura un bon ramat de consciències. Aquestes persones tenen, per tant, un valor incalculable per a una societat, la valenciana, mig endormiscada, mig anestesiada per una allau popularsocialista que ja fa anys que pretén anhiquilar-la poc a poc, sense alçar massa polseguera però sense un segon de treva: ara impedisc que puguen estudiar en valencià més 75000 alumnes, ara envie professors sense capacitació lingüística, ara desconnecte repetidors de TV3, ara aprove un PAI o plantifique un abocador enmig d'un paisatge preciós, ara dissenye el traçat de l'AVE i una nova autovia pel mig de l'horta, ara canalitze el Carraixet sense cap justificació, ara elimine el valencià dels ajuntaments, ara col·loque candidats que no estimen el País Valencià ni defensaran mai els nostres interessos al parlament espanyol/europeu,... i més i més.

Amb aquest panorama, un altre País tindria un partit polític fort que representara un altre model i que aglutinara tots els vots dels que es mouen i dels que s'impregnen ideològicament dels que es mouen. Aquest partit apostaria decididament per recolzar les iniciatives d'aquests moviments amb mocions, programant i finançant projectes en la línia de valencianitzar la societat, projectaria un urbanisme sostenible i defensaria els valors de les empreses/cooperatives per eixir de la crisi.

Jo pense que eixe partit existeix i es diu BLOC però no es un partit fort (encara) perquè hi ha molts ciutadans, dels que es mouen, que si bé reconeixen la tasca concreta que duu a terme en els ajuntaments, les diputacions i les corts valencianes, no el reconeix com a referent. Pitjor encara, opta per escampar tòpics ideològics i no el resultat de les seues accions diàries.

És eixe el mur que cal enderrocar, no calen noves plataformes que pressionen els polítics sinó persones amb gran trajectòria en els moviments socials que es sumen a l'únic partit que defensa a les institucions el que estan farts de defensar al carrer. Persones amb renom que reconeguen la tasca de valencianització i de defensa del territori que duu a terme el BLOC. El nostre País necessita que persones que deixen de ser dirigents d'associacions cíviques importants donen el pas a la política però de la mà de l'únic partit que hui per hui té potencial per esdevindre el referent del valencianisme social i cultural.

Perquè està clar que tots els militants del BLOC signaran la ILP "per una televisió sense fronteres" que impulsa ACPV com també ho feren fa uns anys "amb la de l'horta", tots els regidors i regidores del BLOC assisteixen i recolzen les Trobades d'Escola Valenciana, programen concerts de música en valencià a les festes i acullen festivals del COM o festiverns que havien quedat sense ubicació, es manifesten al costat de la intersindical valenciana pel requisit lingüític quan altres sindicats se'n desmarquen, presenten setmanalment preguntes i proposicions no de llei a les Corts Valencianes en defensa del xicotet i mitjà comerç, les Pimes, la sanitat i l'ensenyament i el transport públic, molts són voluntaris pel valencià i altres venen bons d'ajut de plataformes ecologistes, impulsen associacions de comerciants, dinamitzen associacions culturals o són socis de Ca Revolta. Està clar que el BLOC no necessita noves plataformes que el pressionen ideològicament perquè ja sap reunir-se amb qui calga per rebre consells i està alerta a les reivindicacions dels moviments socials i culturals valencianistes.

Mentrestant a l'altra banda del mur, poques persones entenen que sense un partit valencianista fort el País no té futur. No són suficients el valencianisme social i el cultural. Ho diu una i altra vegada el meu estimat Quico Mira i així ho pense jo també.

Quan caiga el mur dels valencians tindrem oportunitat de gaudir de la nostra identitat, de viure com valencians i valencianes amb tranquil·litat, d'estimar el nostre paisatge sense veure'l en perill cada segon que passa, existirà premsa en valencià i no desapareixeran revistes per manca de recolzament institucional, no serem una societat en precari, una societat de subsistència sinó una societat amb personalitat pròpia i orgullosa de la seua valencianitat.

Jo vaig fer esta reflexió fa temps i per això sóc militant del BLOC, espere que altres que encara no l'han feta la facen i ajuden a enderrocar aquest mur. O el mur de Berlin haguera caigut si no hagueren donat el pas els polítics de torn?

dimecres, 28 d’octubre del 2009

La teua veu fa tants anys que em té enamorada...

Hui he llegit a vilaweb que t'han fet honoris causa per la Universitat de Lleida, ja fa tants i tants anys que jo et vaig fer honoris causa al meu coret...

Quan era xiqueta ja et cantàvem baix les garroferes la meua cosina Alícia i jo: Aigoooo, vos demana'm, aaaaa,aigooooo! i tantes i tantes cançons...
no m'he perdut cap concert dels que has fet prop de casa i encara tinc la cinta de vídeo dels teus 30 anys al Palau Sant Jordi.

Com som d'injustos amb els nostres, hauries de ser un referent per a aquells que hui canten al mestissatge, tu vas ser de les primeres que vas amerar-te de sons mediterranis...

En fi, que tenia ganes de fer-te un xicotet homenatge, he buscat al youtube, he escoltat aquest vídeo i m'han caigut les llàgrimes. Només la teua veu m'emociona tant.

Segueix cantant Mariadel, segueix cantant-me.

dijous, 15 d’octubre del 2009

Gràcies Cristina...


En estos temps d'intolerància front a la diferència, aquestes declaracions de Cristina Almeida, m'arriben al cor!

Perquè no és normal que apallissen a un jove a la porta de sa casa per ser valencianista i no passe res. Perquè no és normal que els nazis desfilen pel centre de València i els policies enlloc d'identificar-los i detindre'ls conviden als demòcrates a anar-se'n per un altre carrer. Perquè no és normal que jo tinga por de trobar-me a un feixista per la meua ciutat mentre el delegat del govern mira cap a un altre costat.

Perquè és trist que allò que no és normal passe cada dos per tres al meu País, per això m'emociona Cristina Almeida. Perquè és una goteta de tendresa en aquest món al revés on el que es sembra a la televisió és la superficialitat, l'individualisme, l'Espanya monolítica,... i a la vegada es silencien episodis d'odi i violència com si agranàrem el carrer i amagàrem el fem baix d'una estora.

Gràcies Cristina, els teues paraules són com un got d'aigua fresca en el desert!

dijous, 8 d’octubre del 2009

UN ALTRE 9 D'OCTUBRE LLUNY DE CASA...

Hui me'n vaig de viatge a Granada. Per segon any consecutiu no estaré el 9 d'octubre a València, enguany el dedicaré a visitar l'Alhambra.

Des de la distància, no obstant, esta nit pensaré en el gran concert que ha organitzat el Bloc Jove a Godella, un gran concert de música electrònica en valencià amb els grups valencians més representatius del gènere (Orxata Sound System i Rapsodes) en companyia dels Pirats Sound Sistema, i de teloner Mc Fabre, un xic que trencarà el gel amb les seues cançons parlades. Un concert coherent, si senyor, perquè ja comença a ser contraproduent fer potipotis de grups d'estils diferents que no comparteixen més que la llengua. No, ja toca planificar cartells on la música en valencià ocupe un lloc privilegiat, clar que sí, però on prime la coherència d'estils per tal que el públic siga capaç de percebre què vol dir que reivindiquem la normalitat de la música en valencià. O s'imaginem un concert amb ACDC, Shakira i Ramoncín?

Bé, un altre tema és la ràbia que em dóna que la senyora Rita ens haja guanyat la partida. Vull dir que m'encén per dins que eixe concert deixe de fer-se al centre de València, perquè és el que volia Rita i ho ha aconseguit a base de prohibicions, requisits impossibles i policies nacionals. Em fot que la coordinadora Bloc Jove haja abandonat la batalla (espere que l'any que ve tornem a la càrrega) perquè Rita Barberà esta nit es fotrà un bon McCallan per celebrar-ho la nostra renúncia però entenc la decisió perquè no som una associació sobrada de recursos i la retirada de la barra va suposar un gran forat econòmic per a la nostra organització i no podíem tornar a arriscar-nos.

Unes hores abans del concert, a les 20h, és la marxa cívica organitzada pel BLOC, des de la plaça de la Reina al monumet a Jaume I. Marxa, marxa, no en té massa la veritat, però és una bona ocasió per retrobar-se amb amics i amigues i per fer allò que jo anomene "arreglar el món" o, el que és el mateix, reflexionar col·lectivament sobre el país/poble/comarca on vivim i sobre el fem/podríem fer per millorar-lo! El compromís de la gent del BLOC amb la terreta és gran, enorme m'atreviria a dir i només qui està en una associació pot imaginar-se l'energia i el temps de dedicació que representa. El cas és que ho fem per cabuderia perquè pensem que un altre País Valencià és possible però també amb l'alegria de saber que ho fem perquè volem i ens agrada.

Jo enguany no estic, però si estiguera segurament tampoc hi aniria. No em sent orgullosa de ser valenciana, ho sóc i exercisc cada dia la meua valencianitat però no m'emociona gens vore com baixen una bandera del balcó de l'ajuntament ni em posen la pell de gallina les ofrenes florals. No sent en mi eixa valenciania, què voleu que faça?!

Però dic segurament perquè, malgrat no tindre eixos sentiments, potser si que hi assistiria. Em plantejaria anar a recolzar els meus companys i companyes, sobretot perquè els plouen amenaces de grupúsculs feixistes d'eixos que a la nostra terra actuen amb total impunitat. I això no pot ser,és una vergonya que s'ha de respondre amb la contundència democràtica que representa molta gent unida desfilant pel carrer sant Vicent dient SOM I SEREM VALENCIANS.

L'agenda d'actes s'acaba per la vesprada, a la manifestació, on si que he participat quasi tots els anys de la meua vida: de la maneta dels meus pares primer, amb els companys i companyes de l'institut després i amb els amics fins a dia de hui. I supose que aniré sempre que estiga a València.

El nacionalisme per a mi vol dir estimar allò propi i posar-ho en valor. Reivindicar major presència de la nostra cultura i la nostra llengua a tots els àmbits per poder ser una cultura normal a un país normal. I és a la trinxera on hem sent bé el dia 9 d'octubre, queda molt per fer i només es farà si eixim al carrers de la ciutat a dir que existim i no ens resignem a seguir sent un país de segona regional amb polítics mediocres i corruptes.

En fi, me'n vaig a Granada a curar la malaltia de l'estrés. Els profes arranquem el curs amb feina per dalt de les orelles, paperassa i més paperassa, preparació de classes, reunions de pares, reunions de tutors... i el 9 d'octubre ens pilla massa prompte! Almenys a mi, per això espere ser prompte funcionària i poder preparar l'inici de curs en juliol, per no necessitar tan prompte una cura antiestrés i poder viure tranquil·lament aquesta marató d'actes!

Ens veiem en la marxa al Puig que enguany la vespra també guarda una sorpresa!

dimarts, 15 de setembre del 2009

A GUARDAMAR, SENSE LA MEUA TELEVISIÓ

Enguany estic de professora de física i química a Guardamar del Segura. Un poble del sud del País Valencià que és tot un tòpic: frontera lingüística, paradís d'estrangers que busquen el sol.

Sí, això és cert, però no és cert que no es parle valencià, potser se n'escolta més que a València ciutat i tot! Tampoc és cert que siga un poble que ha perdut l'encant que tenia abans de l'explotació turística. Conserva un racó de seu paisatge natural gràcies a unes de les dunes millor conservades de la mediterrània. Té també una llotja de peix on es subasta cada matí el que porten els pescadors locals i després les dones passegen pels carrers amb una carretilla per vendre als veïns els sobrants. I una platja estreta i allargada com el nostre país amagada darrere una tireta de casetes de pescadors.

La meua casa d'acollida temporal és un àtic amb vistes a la pineda des d'on s'escolta el cric cric dels grills. Res de soroll de trànsit ni pubs irlandesos.

Trobe a faltar la companyia dels amics i amigues i l'escalfor de l'amant amb qui he compartit cada nit des de fa més de tres anys. També m'impacta el paisatge àrid d'aquesta terra acostumada com estic a l'horta de València, sempre carregada de verdures fresques.

També se'm fa molt extrany no poder connectar amb la tele que m'ha acompanyat des de l'infantesa. No dic que siga la millor de totes però parla la meua llengua i té moltíssims programes que m'encanten. Alguns d'humor com Crackòvia i sobretot Polònia. Altres que aprofiten la gastronomia per explicar la diversitat de la societat com Karakia.És el meu preferit! Ah, i els telenotícies que segur que m'hagueren permés una anàlisi diferent de la consulta per la independència d'Arenys de Munt.

Supose que hi ha altres televisions de qualitat a la graella espanyola però, com no mire massa la caixa tonta, quan em sente al sofà seleccione normalment TV3 o el canal 33. Potser direu que sóc maniosa i alguns em titllareu de no valorar suficientment les televisions valencianes. Res més lluny de la realitat, Punt 2 té alguns programes molt bons com
El Medi Ambient.

La qüestió és que ací a Guardamar no puc vore la televisió que m'agrada perquè hi ha uns polítics que
l'han censurada, que van clausurar un repetidor finançat amb una subscripció popular fa molts anys, quan del que es tractava era d'oferir una televisió en valencià perquè es considerava que era necessària.

Perquè estic en contra de la censura, perquè en el segle XXI és una vergonya que s'impedisquen les emissions de televisions públiques allà on es compartisca el mateix sistema lingüístic. Jo signaré la
ILP "Per una televisió sense fronteres" que promou Acció Cultural amb el suport de nombroses associacions i partits polítics com el BLOC.

Recollirem 500.000 signatures i anirem amb elles al Congrés espanyol. Allí, cadascun dels partits polítics que conformen l'hemicicle es retratarà.

Quant tot això passe, espere no ser profe a Guardamar, significarà que hauré aprovat les oposicions!

dilluns, 27 de juliol del 2009

SEGUEIX LA CAMPANYA "MOU-TE PER L'HORTA NORD" DEL BLOC JOVE

Demà dimarts 28 de juliol, la gent del BLOC JOVE ens trobarem a la seu del BLOC de Montcada per pintar les noves pancartes del MOU-TE amb el lema “PER UNA FESTA SEGURA, METRO PER LA NIT”

Portarem entrepans i soparem per penjar les pancartes després de sopar.

Si no saps com arribar o tens algun suggeriment pots contactar-nos a lhortanord.bjove@gmail.com

T’esperem!


dimecres, 22 de juliol del 2009

CARTA OBERTA A L'EXECUTIVA: UN MOMENT, NO ENS PRECIPITEM, PRIMER PENSEM...

Els últims dies de curs vaig llegir al diari una notícia en què es comentava que el BLOC estava negociant el fitxatge de Joan Ribó. Fa uns dies Mónica Oltra negava rotundament que Iniciativa s'integrara al BLOC. I fa escassament unes hores he llegit al blog d'Enric Nomdedéu un altra opinió al respecte (que per cert, compartisc quasi al 100%)

He de dir que no vaig escriure res el primer dia perquè estava en plenes oposicions però ara, no puc callar el que pense, he d'explicar el que sent.

Jo sóc una miserable militant del BLOC d'un poble menut, Bonrepòs i Mirambell. Estic convençudíssima que el nostre País necessita una força política com el BLOC per sobreviure. Crec que el meu partit té un discurs potent per augmentar la seua presència a les institucions i per esdevindre el referent polític dels valencians i valencianes que estimen el País. Estic convençuda del paper que hem de tindre els militants per eixamplar la taca d'oli, per escampar el missatge del BLOC entre simpatitzants i votants d'eleccions municipals on la nostra proposta té més èxit. Estic tan convençuda de la importància de la nostra implicació que arribe a pensar que sense l'esforç de tots i cadascun de nosaltres no tenim futur i per això m'esforce per arromangar-me dia a dia.

Però atenció, des de la fundació del BLOC i fins avui, els militants més actius només estem allistats a una guerra de guerrilles, a l'exèrcit de Pancho Villa, perquè no tenim un objectiu comú, una estratègia clara, un missatge unitari, un grup d'agitadors/es que anime poble a poble als col·lectius, una munió de ciberactivistes amb instruccions clares... i així no anem enlloc, bé si, almenys ens mantenim que no és fàcil amb tan pocs mitjans però anem acumulant fracassos a les esquenes i cada vegada se'ns fa més difícil seguir caminant amb alegria.

I si ens manca tot això, i a més,cada dia que passa els militants de base ens trobem més allunyats dels moviments dels nostres dirigents, ens desdijunem amb notícies de diari que, manipulades o no pels mitjans, ens fan dubtar sobre fins a quin punt compta la nostra opinió al si de l'organització...

És per això que persones com jo, tenim cada dia la temptació d'abandonar la lluita per implicar-nos només al nostre poble. Jo, de moment, em rebele i seguisc parlant amb amics i amigues, preparant accions i comboiant a gent a unir-se al nostre projecte, però altres ja fa temps que estan farts i s'han quedat a casa sense il·lusió, o limiten el seu treball a nivell local.

Què falla? La meua humil opinió és que la direcció del partit ha de parar el carro de negociacions, declaracions i especulacions i concentrar les energies en dissenyar un pla per augmentar l'autoestima dels militants destinant recursos (sobretot humans) a dinamitzar els col·lectius.
Això és el realment important, si els bloquers i les bloqueres ens sentim capaços d'aconseguir el que ens plantegem som molt forts però si ens sentim impotents perquè ens invaeix la sensació que la direcció només es preocupa de l'alta política (i amb prou mala traça per cert!) ens tornem molt i molt febles. I, mentrestant, el partit per fer, o refer, o recuperar o com vulguem dir-li.


A mi,personalment, no m'agrada que es parle de cadiretes per a uns i altres quan al meu poble no incorporem militants perquè la gent no està motivada a fer partit. A mi no m'agrada que es negocie de tu a tu amb Iniciativa com si els nostres 300 regidors/es que es sacrifiquen cada dia pel país no valgueren res. No m'agrada que els nostres més de 2500 militants valguen el mateix que un centenar. I no és per afany de protagonisme sinó per amor propi, per dignitat i per respecte als companys i companyes.

Jo cada dia que m'alce pense, què li podem contar als nostres simpatitzants quan fa la impressió que només pensem en pactes? Què li expliquem a la gent per animar-la a militar al nostre partit?
Per què ens passem els dies justificant-nos davant la gent quan el que caldria és mostrar-nos contents de ser l'única opció digna per al nostre poble?

Un moment, senyors i senyores de l'executiva nacional, no ens precipitem, primer pensem, parlem, compartim i després del silenci estricte, ja caminarem decididament, en solitari o no però com un gran exèrcit orgullós i no casdascú a la seua i amb el cap cot.

Mariajosep, Enric, Josep Maria, Alícia, Amparo, Joseps, Bàrbara,Òscar, Pepa, Rafa, Mamen,Sergi,Ximo, Teresa, Eva, Vicent,Tomàs, LluísMi, Ignasi... aneu a parlar amb els militants de les comarques abans de decidir res, parleu amb la gent més activa i capteu les sensacions, escolteu i compartiu les vostres idees amb sinceritat i transparència, no vos deixeu dur o cada vegada serem menys els que estiguem il·lusionats i disposats a sacrificar-nos pel partit. Els fracassos es superen amb estratègies motivadores no amb decisions precipitades que ens arriben precuinades o pitjor, ens les conta la premsa abans que els nostres companys de batalles.

dimarts, 14 de juliol del 2009

NO SÓC UN ROBOT!



No, no sóc un robot, estic rebentada després d'un curs esgotador

als 3 instituts on he estat, els alumnes de diversificació m'han
donat guerra,

he hagut de preparar-me moltes classes i combinar-ho amb les hores
passades a magisteri, els assajos del cor i de la colla, i les
reunions del BLOC...

he arribat a finals de juny esgotada i encara m'esperaven
les oposicions,

hores i hores estudiant a la biblioteca i a casa, els exàmens i la calor,...
No sé com quedaré, la plaça seria un miracle i no sóc massa creient jo,
però hui

he fet l'últim examen, el de problemes i
la veritat és que no l'he fet tan bé com sabia.


El que siga serà però estos dies he passat un estrés horrible
i acabe amb

un regust agredolç, podria haver-ho fet millor però
estic contenta perquè cada any

que oposite sent ue he fet el que he pogut i això ,
encara que no evite el buit enorme

que et queda al cos quan veus que tampoc has triomfat enguany,
passat l'estiu

l'estiu et fa sentir bé. Les neurones segueixen funcionant i
eres capaç d'estudiar molt i bé.


Em queda la sensació que si enguany no trec plaça,
serà l'any que vinent o l'altre,

al País Valencià o a Catalunya però acabaré aprovant!


Quines ganes tenia d'acabar, me'n vaig a Xàbia uns dies a
sentir l'estiu a la pell abans de volar
cap al fred d'Argentinaaaaaaaaaaaaaaa...

dimecres, 8 de juliol del 2009

dijous, 2 de juliol del 2009

Açò ho podeu fer a casa tranquil·lament!



Jo ho he fet amb els alumnes i queden al·lucinats, per això ho he posat a la programació didàctica!!!

divendres, 26 de juny del 2009

MON TIO ALS 49, MICHAEL ALS 50...

QUAN EL COR DIU PROU NO HI HA RES A FER



dissabte, 20 de juny del 2009

FESTES I OPOS

la tomatà, la replegà de trastos la foguera al barranc, el concert de la banda, la trencà de perols,... al meu poble ja estan en festes i jo estudiant les opos!

dissabte, 6 de juny del 2009

REFLEXIÓ ESPECIAL

Com jo ja tinc tot el tema electoral ben reflexionat, estic dedicant el dia a pegar-li voltes a un altre tema, el número 29 del temari de les opos. La relativitat especial d'Albert Einstein.

Vos deixe uns vídeos del youtube per si voleu entendre (o almenys intentar-ho) com va fer trontollar les bases de la teoria newtoniana: la dilatació del temps, la simultaneïtat i la contracció de la longitud. Però no penseu que a l'institut us van explicar les lleis de Newton per error, aquestes continuen sent vàlides però només a velocitats baixes en comparació amb la de la llum.







QUÈ, HO HEU ENTÉS?

dijous, 28 de maig del 2009

dijous, 21 de maig del 2009

diumenge, 17 de maig del 2009

dilluns, 11 de maig del 2009

OPOS I MANIS

Arribat el mes de maig, toca amagar el nas i centrar-se en les opos. No és que jo siga massa constant ni que tinga massa esperances en treure plaça però és el que toca i punt.

Així és que, a partir de hui, poques vegades actualitzaré aquest blog amb entrades llargues, i no és perquè pare de pensar sobre el que passa, eh?, però m'he de centrar en la feina i l'estudi.

Així, el temps lliure que tinc el dedicaré a estudiar-me temes i a adaptar la programació didàctica a la legislació de Catalunya. A més, també tinc els exàmens de magisteri a la vista!Això sí, no patiu, hem voreu per les manis, que portem unes setmanetes que no parem i faré alguna escapadeta a la muntanya per gaudir dels nostres espais naturals, que m'encanten.

Vinga, espere que no se'm faça molt pesat i que el viatge a Argentina d'aquest estudi em servisca com als burros la carlota, per seguir avant.

Allà va un vídeo que tenia pensat penjar d'ençà dels insults de Rus, el següent pas serà aquest?


Escena final de la pel·lícula "La lengua de las mariposas" de José Luis Cuerda

dimecres, 6 de maig del 2009

AGUR IBARRETXE





"En aquest parlament vaig començar a fer política i ací la deixe"

Juan José Ibarretxe 5 de maig de 2009

dilluns, 4 de maig del 2009

SOM INVISIBLES



L'altre dia vaig anar a la Bicifestació contra l'autovia que ens volen plantificar enmig de l'horta. Allà hi vam fer cap nombrosos militants del BLOC i a més la megafonia que animava el recorregut, el cotxe i els conductors que la transportaven també eren del BLOC encara que, segurament, la immensa majoria de ciclistes no va notar la nostra presència.

El cas és que el col·lectiu de la comarca, fa un any va invertir un bon grapat de diners en l'edició d'un butlletí informatiu sobre eixa infraestructura i on a més, es deixava ben clara l'opinió del nostre partit. Com van sobrar bastants exemplars, vaig decidir carregar-los a la motxilla i portar-los cap allà per repartir-los entre els assistents a l'acte pensant que era un material molt atractiu per a tot aquell que recolza la reivindicació però necessita saber les raons concretes per rebutjar l'autovia. A més, pensava jo, ens faríem visibles en una plataforma que impulsem des dels inicis junts amb altres organitzacions i gent diversa.



Però no, com és habitual en estos casos intentem passar desapercebuts, en paraules d'un dels històrics de la comarca: "No podem repartir això, aquesta és una reivindicació transversal, amb gent de diferents sensibilitats a més el butlletí està caducat perquè té la imatge de les eleccions generals". Per a mi, una autocensura que no ens podem permetre.


Total, que amb l'ànim bastant tocat però en bona companyia, vaig fer tota la manifestació amb més 5 kg a l'esquena, me'n vaig tornar a casa amb els butlletins i vaig pensar que no anem bé.


Si no ens fem visibles allà on estem participant cadascun dels homes i dones del BLOC, amb naturalitat i sense autocensurar-nos, mai no serem un referent per a la gent que ens envolta.I , el que és més greu, els nostres possibles simpatitzants seran susceptibles a tot tipus de rumors interessats: "el BLOC és de dretes, allò important és que no guanye el pp, tots els polítics són iguals, estos només apareixen cada campanya electoral..."


Si no ens llevem la carassa i som del BLOC quan toquem a la banda, quan anem a reunions en defensa del territori, quan ens manifestem pels drets de les dones, quan estem a l'AMPA o al sindicat, mai no arribarem més enllà de la influència local perquè només ens votarà la gent que ens coneix del poble i per tant, només en les municipals recollirem els vots tan necessaris en totes les eleccions per ser un referent polític al País Valencià.


No sé si és compartit o no, però pense que només si la nostra presència va més enllà del poble i dels mitjans de comunicació de masses podrem aconseguir créixer en militants i fidelitzar el nostre electorat, els nostres simpatitzants tenen ideologia i ens necessiten identificar com a BLOC allà on ens trobem amb ells: a les manifestacions, a les xarrades, a les festes, als concerts, a les reunions de les plataformes...


Ja està bé d'autocensura per favor, que ja tenim prou portes tancades per altres, si a mi m'agrada un butlletí que hem fet, perquè pense que no li agradarà a un que es manifesta al meu costat?


En fi, que o canviem el xip i deixem de banda l'estratègia de PUMUKI, aquell ninot que es feia invisible, o estem condemnats al municipalisme més absolut.



dijous, 23 d’abril del 2009

dilluns, 20 d’abril del 2009

EL BLOC JOVE DEMANA SERVEI DE METRO LES NITS DEL CAP DE SETMANA

Rosella Antolí:“ Molts dels accidents on estan implicats joves es podrien evitar oferint transports públic les nits dels caps de setmana”

El BLOC JOVE de l' Horta Nord ha començat una campanya per demanar transport públic les nits de divendres i dissabte amb el nom de “Mou-te x l'Horta Nord”. Dijous passat, un grup de joves de l'organització van penjar cartells a algunes estacions de metro de la comarca. “Els joves de l'Horta Nord agafem el cotxe per eixir de festa perquè no tenim alternativa” comenta Rosella Antolí, secretària comarcal de l'organització juvenil, “si hi haguera transport públic s'evitarien els accidents causats per la ingesta d'alcohol i la fatiga i és responsabilitat de la Generalitat Valenciana posar-hi remei”.

Segons afirma la secretària comarcal del BLOC JOVE aquest és un dels punts d'una campanya més completa que pretén una millora en general del transport públic a l'àrea metropolitana de València i una política de reducció de preus per a persones amb pocs recursos com serien els joves i parats”.

Aquest servei nocturn continuat els caps de setmana ja està en funcionament en altres ciutats espanyoles com Barcelona i té molt bona acollida entre la població juvenil.


dimarts, 14 d’abril del 2009

D'OLOT A LA TNP!

He passat la pasqua a La Garrotxa, la comarca dels volcans. No hem tingut massa bons temps però si una companyia multicolor: uns quants amics bascos, tres valencianes, una extremenya i els olotins amfitrions, què vos pareix!

Allà, baix la pluja i envoltats de boira, als peus del Montsacopa, hem compartit xarrades, embotits, ratafies, paisatges d'insomni i rumbeta catalana.


Després de quatre dies de bon rotllo, sis hores de camí per la CV-10 per evitar la maleïda autopista de peatge que ens recorre de nord a sud, hem arribat a casa. Afegiu-vos al grup del facebook que tota pressió és poca per denunciar la injustícia que patim!

Uff, el xoc ha segut brutal, la calma i el temps ralentitzat han donat pas a la muntanya de feina de les oposicions, l'institut i les assignatures de magisteri. I a més, la penjada de pancartes del Bloc Jove de l'Horta Nord, la dansà del Carme amb la colla i dues classes d'acadèmia!

I tot a contra rellotge perquè dissabte tornarem agafar el cotxe, Tamara i jo, per fer cap a Ador (La Safor), a la Trobada Nacionalista de Primavera del Bloc Jove, per acabar les vacances celebrant la pasqua al barranc de Carraixet botant a la corda, esclafant ous, empinant el catxirulo i escoltant Pau Alabajos el dilluns de Sant Vicent!
Mare, com vaig a aprovar les oposicions si no pare en torreta????



Hui és 14 d'abril, dia de la república, cal recordar que els valencians tampoc volíem el rei???!!!!

dijous, 2 d’abril del 2009

MERDA, UNA ALTRA VEGADA LES EUROPEES!

Aquest cap de setmana el meu partit hauria de decidir amb quins partits anirà coaligat en la propera comptessa electoral: les europees. Alguns diaris ja donen per fet que el BLOC es presentarà amb la mateixa coalició que en els anteriors comicis però torne a repetir, fins que no s'aprove un Consell Nacional no hi ha notícies que valguen.

Ahir quasi m'entra un patatús quan vaig llegir al diari que el BNG s'ha buscat altres socis i que farà pinya amb ERC, Aralar, la Chunta Aragonesista i el PSM. Ais, i ara nosaltres què farem? La gent que som nacionalistes d'esquerres què farem?

De sobte m'ha vingut al cap una mala experiència i m'han entrat unes ganes de plorar...: "Ara fa més o menys 5 anys, uns membres destacats del BLOC van anar a Barcelona en un principi per negociar la nostra incorporació a eixa candidatura. Després, a demanar l'entrada per favor. Per finalment, suplicar-ho de genollons.I el més trist de tot, per tornar-se'n a casa amb la cua entre cames perquè Esquerra Republicana de Catalunya havia vetat la nostra presència a la coalició.
Amb el cor ferit i la sensació de ser uns apestats, tornàrem a agafar l'euromed per afegir-nos a Galeuscat (BNG, CiU i PNB) que, no cal repetir-ho, són germans de batalles a Madrid on, per exemple, van votar en contra del nostre estatutet de la vergonya. Tampoc hem d'oblidar que representen partits ben consolidats i en alguns casos majoritaris a les seues nacions i que en certa mesura és el que a nosaltres ens agradaria ser algun dia. La pega, que novament ens caigué el "sanbenito" de que som de dretes. De res val el nostre treball del dia a dia als ajuntaments, el nostre compromís amb la nostra cultura, el nostre territori i els més desafavorits, de res valen les nostres ponències polítiques, de res val anar amb el BNG. Som de dretes i punt."

I ara, una altra vegada se'ns pot presentar la mateixa pel·lícula. Pitjor encara, sense el BNG. Bona part de militants del BLOC voldríem anar amb els nacionalistes clarament d'esquerres. I que ens convidaren a unir-nos a ells perquè som la tercera força política al País Valencià, perquè portem molts anys partint-nos la cara pel nostre país i veient com PP i PSOE ens venen a preu de saldo a canvi d'una poltroneta a Madrid, perquè representem la dignitat dels desenes de milers de valencians i valencianes... Però no, no sols no ens conviden sinó que potser es repetirà el que va passar fa uns anys. Ens tornaran a vetar.

O pitjor encara, ens barallarem entre nosaltres. Perquè hi ha gent que no vol tornar a representar el mateix sainet on el BLOC siga un leprós a qui van tancant-li totes les portes, uns altres pensaran que hem d'anar amb els partits nacionalistes majoritaris de l'estat encara que siga sense sigles, altres o no tenen memòria o bé preferiran seguir intentant-ho i tornar a agafar l'euromed per demanar la incorporació del BLOC a l'ALE...

I altres ja estem cansats, rebentats en el meu cas.

Cansats perquè cada vegada que s'acosten eleccions parlem que volem liderar alguna cosa i acabem depenent del que altres decidisquen a última hora. Ens plantegem que volem estirar d'un carro i sempre acabem a remolc.


Sí, jo estic molt cansada.

Supose que estem cansats perquè tenim la sensació que cada vegada que passen les eleccions hem de tornar-nos a mirar a l'espill per retrobar-nos en el que som, de tan humiliats com ens sentim. Quan tot passa, enfonsats dintre del pou de la incomprensió i els mals resultats, com a bons patriotes que som tornem a agafar el sac amb les ganes que ens queden, mirem a l'infinit i ens posem a caminar de nou pensant que val la pena seguir lluitant pel nostre País, perquè és el nostre i l'estimem amb bogeria.
Però novament ens toca començar de zero. Perquè estem a nivell zero d'il·lusió, de ganes, d'energies, d'autoestima... i esta manera de funcionar, què voleu que vos diga, és molt precària.

En fi, com no vaig a odiar les eleccions europees? Si ens fan més mal que bé!

divendres, 27 de març del 2009

PRO-VIDA? MECAGUENLÒSTIA!

Com cada matí, he arribat a l'institut i he fullejats els diaris que arriben al centre, de sobte a la portada del liante-emv m'he trobat esta notícia.

Senyores i senyors, ja està bé de d'utilitza r el terme pro-vida per a eixa quadrilla de rebentaplenaris. És defensar la vida agredir a treballadors d'un establiment? És defensar la vida fer la vida impossible a persones que han decidit lliurement no continuar amb el seu embaràs i que ho fan legalment? És defensar la vida contaminar l'opinió pública amb anuncis anònims on es comparen fets sense cap relació? És defensar la vida anar a Àfrica, un país on la SIDA trunca la vida de milions de persones, per condemnar un dels pocs mitjans que n'eviten la propagació...és defensar la vida, donar suport a una institució que ha participat en l'holocaust i que té càrrecs defensen la pederastia?

Mecaguenlòstia, ja!

A vore, jo sóc atea i no faig mal a ningú per ser-ho. Sóc feliç amb la vida que porte i intente ser conseqüent amb les meues idees, potser sóc més conseqüent que alguns dels més feligresos. Estime el meu cos i sóc l'única que pot decidir sobre el seu destí. I per tot això reclame na llei que despenalitze l'avortament en tots els casos, perquè ja és prou difícil prendre la decisió en un cas com aquest i a més haver de passar per una clínica com per, a més a més, ser perseguida per la justícia o un grup de violents com estos que es diuen pro-vida.

Per favor, on anem a arribar, em negue a seguir la doctrina catòlica perquè la majoria de la poblacio diga que ho és. L'estat on jo visc és aconfessional i jo només estic obligada a complir les lleis que aproven els diferents parlaments escollits més o menys democràticament. No he de seguir cap dels manaments del catolicisme perquè no forme part de la seua comunitat de feligresos.


Em negue també a que l'església catòlica siga el lobby més potent de l'Estat, no vull que reba diners públics. Ni un euro, que s'autofinance ja d'una punyetera vegada, per què eixe tracte de favor? Quins servei donen a canvi al conjunt de la ciutadania independentment de la seua confessió?

Jo, quan he tingut relacions sexuals amb homes he utilitzat sempre preservatiu. Però en el cas que em passara alguna desgràcia (violació, fetus amb una malformació greu, trencament del condó, error inconscient...) o no estiguera segura que vull tindre la criatura, seria usuària d'una d'aquestes clíniques. Per això vull que l'
avortament siga lliure i gratuït, perquè els nadons es mereixen una vida digna i sobretot ser estimats.

Per això, si, com sembla, el senyor Zapatero no compleix les meues expectatives, almenys que faça respectar la llibertat que tenim a decidir el nostre futur d'acord amb les lleis vigents i arracone a una institució que pretén que les lleis es facen d'acord amb la seua doctrina i incita a la violència contra els que no la segueixen.

nota: si no heu clicat en els enllaços proposats en l'article, feu-ho!
Per cert, molt bons els articles de Lucrècia de Borja a la revista PICA'M!!!

dimarts, 24 de març del 2009

EL MEU GERMANET VIU A BUENOS AIRES...

El meu germà Lluís està a Buenos Aires. Ha obert aquest blog per contar-nos curiositats dels chéveres. Jo ja me l'he afegit a l'apartat d'enllaços més visitats del meu blog. A més, també gràcies a les noves tecnologies, hui he estat xarrant amb ell i m'ha contat que allà hui era festa i no hi havia universitat.

El motiu, l'aniversari de l'última dictadura, la de Videla, rebatejat com a dia dels Drets Humans. Estàvem parlant d'això i m'han vingut al cap els mocadors de les mares de la plaza de mayo, el llibre de Hebe de Bonafini que em va impressionar, sobre els desapareguts i la lluita per la memòria.

I també Chile, l'ultim discurs de Salvador Allende des del palau de la Moneda, els fills dels desapareguts i també aquest vídeo de 30minuts sobre la Funa de Víctor Jara.

Si teniu una estoneta val molt la pena. Ja deia Galeano que "recordar es volver a pasar por el corazón". Qui no s'emocione és que no té cor!


diumenge, 15 de març del 2009

dimecres, 11 de març del 2009

FALLES.....MÚSICA I PÓLVORA!

Divendres, últim dia d'institut, d'acadèmia i d'assajos diversos... i el dissabte... arranquen les falles 2009. I què vol dir això? Agafar la dolçaina, la cartera i a tocar amunt i avall i de concert en concert. Olor a pólvora i escoltar bandes de música!
I cerveseta fresca, xocolate després de les despertades i bunyols de ma mare.
Dormir poc i riure molt, retrobar dolçainers i dolçaineres que no veus mai i recordar batalletes!

I els peus baldats de tant de caminar... m'agraden les falles!

dissabte, 7 de març del 2009

UNA SETMANA DESPRÉS... Vé CONGRÉS DEL BLOC!



Fa una setmana estava de ple en el debat de la ponència política, al Vé Congrés del BLOC. Fa dies que volia fer una crònica del que vaig viure a la Fira de Mostres. En general, he de dir que van haver 2 moments especials: la benvinguda i la cloenda.

El discurs inaugural el vaig viure amb molta intensitat, perquè llig habitualment la columna que Quico Mira escriu a la revista El Temps i normalment m'encanta, què i com ho explica, perquè he llegit alguns dels seus llibres i fa temps vaig assistir a una xarrada sobre el nacionalisme a Ca Revolta que m'esborronà i perquè és dels pocs, sinó l'únic, intel·lectual de prestigi que declara obertament que el BLOC és l'expressió del nacionalisme polític i que, per sobreviure com a nació, els valencians i valencianes que participen activament del nacionalisme cultural han d'entendre que cal una força política nacionalista amb la major presència institucional possible. "Sóc del BLOC!", va dir en la cloenda de l'anterior congrés i en aquest ens va oferir amb veu és tremolosa però igualment contundent el seu suport una vegada més. Els aplaudiments foren unànimes i només van desaparéixer a petició del mateix Quico Mira.

Després, la presentació de l'informe del secretari general, el debat i la votació. La veritat és que a mi no em semblà un bon informe, E.Morera es deixà molts temes sense analitzar i va ser un poc desordenat, la veritat siga dita. Però al meu entendre ,el que s'havia de valorar era la seua tasca al capdavant del partit i és per això que va obtindre el meu vot favorable. Pense que cada dia que passa, la seua tasca com a diputat és més positiva, la seua mobilitat arreu del país és per llevar-se el barret i la presència institucional està visibilitzant el partit als mitjans de comunicació i a la societat valenciana. Està clar qua hi ha molt a millorar, sobretot a nivell organitzatiu, per optimitzar els recursos limitats que tenim com a partit encara minoritari però jo crec que es mereixia l'aprovat. Les persones que van pujar a criticar-lo es van centrar en dos aspectes, la petició de renovació i la política de pactes dels últims anys. Certa raó tenien però jo crec que sense el pacte de Compromís les Corts Valencianes serien bicolors i que bona part dels fracassos són directament proporcionals a la falta d'implicació de la militància en les campanyes.

Pel que respecta a la renovació, em donà ràbia no saber en eixe moment quina era l'executiva nacional proposada per Enric Morera (es votava l'endemà) i que ,en canvi, alguns dels que pujaren si que la conegueren perquè, si bé pense que una persona en concret ja no hauria d'haver repetit per enèssima vegada consecutiva, la incorporació de gent jove i amb ganes de treballar és evident.
En fi, una corrent del Bloc va demanar el vot en blanc i malgrat tot s'aprovà l'informe amb un 63% de ls vots a favor.

Pel que respecta a la discussió de les ponències, jo vaig estar a la ponència política i he de dir que el debat va ser prou àgil, la moderació dels ponents fou excel·lent i la majoria d'intervencions enriquiren el debat. Si n'he de destacar alguna, la defensa d'una esmena sobre la part simbòlica per part d'Amadeu (un dels pocs joves que van pujar al púlpit) que no va ser aprovada però que va estar molt ben argumentada i la intervenció superdocumentada de Juli Just per demanar el vot contrari a una esmena que demanava la supressió d'un paràgraf en que es feia esment a la política de suport dels EEUU a la política de l'estat d'Israel envers el poble palestí.

En resum, estic contenta perquè els retocs normals de tot procés de debat no desfiguraran ni molt menys el document que ha de marcar la línia política del BLOC durant els propers anys. Segur que si sabem desenvolupar-la ens ajudarà a construir eixe Espai Valencià de Progrés que tant anhelem.

L'endemà era el torn de la presentació de candidatures als órgans del partit i una altra alegria: moltes de les persones que, sense formar part de cap corrent, van pujar a l'escenari a demanar el vot finalment van ser triades. I és que persones com David, Pere, Amadeu...són joves però molt tenen molt que aportar al partit. He d'aclarir que no estic en contra de les corrents però no m'agrada que esdevinguen com lobbis, és a dir, que la guerra siga a quants de la meua corrent vaig a poder col·locar en contra dels de l'altra corrent. Crec en les persones independents però amb el trellat suficient per defensar les seues opinions escoltant les dels altres, capaços de votar el millor per al partit i no el que em diu la meua corrent que he de votar.
No sé, jo no estic en cap corrent ni hi estaré. És cert que tinc idees més pròximes a alguna d'elles però també m'interessen les que proposen altres i estic oberta a que em convencen i tot. A més, mai he segut massa ortodoxa i segur que si estiguera en una corrent tindria contradiccions que m'evite si sóc lliure de picar ací i allà.

En fi, romanços a banda, vaig viure amb molta alegria vore que van eixir molts dels que vaig votar perquè crec que s'ho mereixen i poden aportar molt, ara, espere que la tasca de les "dones executives" faça que al proper congrés siguen moltes més les dones que es presenten al càrrec de consellera nacional!

Una vegada presentada l'única candidatura a secretari general i la seua executiva , que era el que més em podia decebre, em va semblar quasi ideal. Amb gent jove que conec i sé que es prendran l'encàrrec amb responsabilitat, amb moltes dones que crec que tindran en compte que cal feminitzar el nostre partit i amb alguns que repteixen però que es normal que ho facen per exemple els dos diputats que tenim o persones que repeteixen per primera vegada. La llàstima, que Pepa Chesa, i ho dic amb tot el respecte, seguisca a l'executiva. Pense que ella serà sempre un referent per al Bloc però hauria d'haver canviat el xip i haver-se plantejat la seua contribució al partit des d'un altre punt de vista, massa anys en primera línia com per tornar a repetir.

Finalment, la cloenda, un acte superemotiu, per la gentada que hi va acudir, pel gran ambient que es va generar, pels parlaments dels convidats i dels que ens enviaren les salutacions per vídeos a causa de les comptesses electorals a Euskadi i Galiza i pel missatge final de l'acabat de renovar Secretari General, Enric Morera, que dia a dia va millorant com a mitinero, tot s'ha de dir!

A mi, el congrés em va servir per recarregar les piles i refermar la meua idea, el dia que el 80% de militants ens arromanguem amb un objectiu comú, l'avenç del BLOC serà imparable!