QUAN CAURÀ EL MUR DELS VALENCIANS?

Ahir tot el món celebrava els vint anys de la caiguda del mur de Berlin. Un gran pas polític que va satisfer les necessitats dels ciutadans de banda i banda. Hui llegia al diari que encara queden al món molts murs per enderrocar: el del sahara, el de palestina, el que separa les dos corees, el que barra el pas als mexicans quan volen anar cap al nord...

I de sobte m'ha vingut al cap el meu País, i com d'important seria que caiguera un mur invisible que, al meu parer, ens té condemnats com a valencians i valencianes.

Hi ha una part de ciutadans que es mouen per la nostra cultura, la nostra llengua, el nostre territori, per la gent que té menys recursos o la que ha vingut d'un altre lloc del món a treballar i a viure... És un percentatge no excessivament gran de població però que funciona com una font de valors on s'abeura un bon ramat de consciències. Aquestes persones tenen, per tant, un valor incalculable per a una societat, la valenciana, mig endormiscada, mig anestesiada per una allau popularsocialista que ja fa anys que pretén anhiquilar-la poc a poc, sense alçar massa polseguera però sense un segon de treva: ara impedisc que puguen estudiar en valencià més 75000 alumnes, ara envie professors sense capacitació lingüística, ara desconnecte repetidors de TV3, ara aprove un PAI o plantifique un abocador enmig d'un paisatge preciós, ara dissenye el traçat de l'AVE i una nova autovia pel mig de l'horta, ara canalitze el Carraixet sense cap justificació, ara elimine el valencià dels ajuntaments, ara col·loque candidats que no estimen el País Valencià ni defensaran mai els nostres interessos al parlament espanyol/europeu,... i més i més.

Amb aquest panorama, un altre País tindria un partit polític fort que representara un altre model i que aglutinara tots els vots dels que es mouen i dels que s'impregnen ideològicament dels que es mouen. Aquest partit apostaria decididament per recolzar les iniciatives d'aquests moviments amb mocions, programant i finançant projectes en la línia de valencianitzar la societat, projectaria un urbanisme sostenible i defensaria els valors de les empreses/cooperatives per eixir de la crisi.

Jo pense que eixe partit existeix i es diu BLOC però no es un partit fort (encara) perquè hi ha molts ciutadans, dels que es mouen, que si bé reconeixen la tasca concreta que duu a terme en els ajuntaments, les diputacions i les corts valencianes, no el reconeix com a referent. Pitjor encara, opta per escampar tòpics ideològics i no el resultat de les seues accions diàries.

És eixe el mur que cal enderrocar, no calen noves plataformes que pressionen els polítics sinó persones amb gran trajectòria en els moviments socials que es sumen a l'únic partit que defensa a les institucions el que estan farts de defensar al carrer. Persones amb renom que reconeguen la tasca de valencianització i de defensa del territori que duu a terme el BLOC. El nostre País necessita que persones que deixen de ser dirigents d'associacions cíviques importants donen el pas a la política però de la mà de l'únic partit que hui per hui té potencial per esdevindre el referent del valencianisme social i cultural.

Perquè està clar que tots els militants del BLOC signaran la ILP "per una televisió sense fronteres" que impulsa ACPV com també ho feren fa uns anys "amb la de l'horta", tots els regidors i regidores del BLOC assisteixen i recolzen les Trobades d'Escola Valenciana, programen concerts de música en valencià a les festes i acullen festivals del COM o festiverns que havien quedat sense ubicació, es manifesten al costat de la intersindical valenciana pel requisit lingüític quan altres sindicats se'n desmarquen, presenten setmanalment preguntes i proposicions no de llei a les Corts Valencianes en defensa del xicotet i mitjà comerç, les Pimes, la sanitat i l'ensenyament i el transport públic, molts són voluntaris pel valencià i altres venen bons d'ajut de plataformes ecologistes, impulsen associacions de comerciants, dinamitzen associacions culturals o són socis de Ca Revolta. Està clar que el BLOC no necessita noves plataformes que el pressionen ideològicament perquè ja sap reunir-se amb qui calga per rebre consells i està alerta a les reivindicacions dels moviments socials i culturals valencianistes.

Mentrestant a l'altra banda del mur, poques persones entenen que sense un partit valencianista fort el País no té futur. No són suficients el valencianisme social i el cultural. Ho diu una i altra vegada el meu estimat Quico Mira i així ho pense jo també.

Quan caiga el mur dels valencians tindrem oportunitat de gaudir de la nostra identitat, de viure com valencians i valencianes amb tranquil·litat, d'estimar el nostre paisatge sense veure'l en perill cada segon que passa, existirà premsa en valencià i no desapareixeran revistes per manca de recolzament institucional, no serem una societat en precari, una societat de subsistència sinó una societat amb personalitat pròpia i orgullosa de la seua valencianitat.

Jo vaig fer esta reflexió fa temps i per això sóc militant del BLOC, espere que altres que encara no l'han feta la facen i ajuden a enderrocar aquest mur. O el mur de Berlin haguera caigut si no hagueren donat el pas els polítics de torn?

La teua veu fa tants anys que em té enamorada...

Hui he llegit a vilaweb que t'han fet honoris causa per la Universitat de Lleida, ja fa tants i tants anys que jo et vaig fer honoris causa al meu coret...

Quan era xiqueta ja et cantàvem baix les garroferes la meua cosina Alícia i jo: Aigoooo, vos demana'm, aaaaa,aigooooo! i tantes i tantes cançons...

no m'he perdut cap concert dels que has fet prop de casa i encara tinc la cinta de vídeo dels teus 30 anys al Palau Sant Jordi.

Com som d'injustos amb els nostres, hauries de ser un referent per a aquells que hui canten al mestissatge, tu vas ser de les primeres que vas amerar-te de sons mediterranis...

En fi, que tenia ganes de fer-te un xicotet homenatge, he buscat al youtube, he escoltat aquest vídeo i m'han caigut les llàgrimes. Només la teua veu m'emociona tant.

Segueix cantant Mariadel, segueix cantant-me.

Gràcies Cristina...

En estos temps d'intolerància front a la diferència, aquestes declaracions de Cristina Almeida, m'arriben al cor!

Perquè no és normal que apallissen a un jove a la porta de sa casa per ser valencianista i no passe res. Perquè no és normal que els nazis desfilen pel centre de València i els policies enlloc d'identificar-los i detindre'ls conviden als demòcrates a anar-se'n per un altre carrer. Perquè no és normal que jo tinga por de trobar-me a un feixista per la meua ciutat mentre el delegat del govern mira cap a un altre costat.

Perquè és trist que allò que no és normal passe cada dos per tres al meu País, per això m'emociona Cristina Almeida. Perquè és una goteta de tendresa en aquest món al revés on el que es sembra a la televisió és la superficialitat, l'individualisme, l'Espanya monolítica,... i a la vegada es silencien episodis d'odi i violència com si agranàrem el carrer i amagàrem el fem baix d'una estora.

Gràcies Cristina, els teues paraules són com un got d'aigua fresca en el desert!

UN ALTRE 9 D'OCTUBRE LLUNY DE CASA...

Hui me'n vaig de viatge a Granada. Per segon any consecutiu no estaré el 9 d'octubre a València, enguany el dedicaré a visitar l'Alhambra.

Des de la distància, no obstant, esta nit pensaré en el gran concert que ha organitzat el Bloc Jove a Godella, un gran concert de música electrònica en valencià amb els grups valencians més representatius del gènere (Orxata Sound System i Rapsodes) en companyia dels Pirats Sound Sistema, i de teloner Mc Fabre, un xic que trencarà el gel amb les seues cançons parlades. Un concert coherent, si senyor, perquè ja comença a ser contraproduent fer potipotis de grups d'estils diferents que no comparteixen més que la llengua. No, ja toca planificar cartells on la música en valencià ocupe un lloc privilegiat, clar que sí, però on prime la coherència d'estils per tal que el públic siga capaç de percebre què vol dir que reivindiquem la normalitat de la música en valencià. O s'imaginem un concert amb ACDC, Shakira i Ramoncín?

Bé, un altre tema és la ràbia que em dóna que la senyora Rita ens haja guanyat la partida. Vull dir que m'encén per dins que eixe concert deixe de fer-se al centre de València, perquè és el que volia Rita i ho ha aconseguit a base de prohibicions, requisits impossibles i policies nacionals. Em fot que la coordinadora Bloc Jove haja abandonat la batalla (espere que l'any que ve tornem a la càrrega) perquè Rita Barberà esta nit es fotrà un bon McCallan per celebrar-ho la nostra renúncia però entenc la decisió perquè no som una associació sobrada de recursos i la retirada de la barra va suposar un gran forat econòmic per a la nostra organització i no podíem tornar a arriscar-nos.

Unes hores abans del concert, a les 20h, és la marxa cívica organitzada pel BLOC, des de la plaça de la Reina al monumet a Jaume I. Marxa, marxa, no en té massa la veritat, però és una bona ocasió per retrobar-se amb amics i amigues i per fer allò que jo anomene "arreglar el món" o, el que és el mateix, reflexionar col·lectivament sobre el país/poble/comarca on vivim i sobre el fem/podríem fer per millorar-lo! El compromís de la gent del BLOC amb la terreta és gran, enorme m'atreviria a dir i només qui està en una associació pot imaginar-se l'energia i el temps de dedicació que representa. El cas és que ho fem per cabuderia perquè pensem que un altre País Valencià és possible però també amb l'alegria de saber que ho fem perquè volem i ens agrada.

I demà, 9 d'octubre,... pel matí, ais, això si que em fa patir, els joves de València ciutat fa dos anys que assisteixen a la processó cívica amb la il·lusió de normalitzar la presència al carrer del nacionalisme progressista als actes oficials de la diada. I em sembla bé que conste!

Jo enguany no estic, però si estiguera segurament tampoc hi aniria. No em sent orgullosa de ser valenciana, ho sóc i exercisc cada dia la meua valencianitat però no m'emociona gens vore com baixen una bandera del balcó de l'ajuntament ni em posen la pell de gallina les ofrenes florals. No sent en mi eixa valenciania, què voleu que faça?!

Però dic segurament perquè, malgrat no tindre eixos sentiments, potser si que hi assistiria. Em plantejaria anar a recolzar els meus companys i companyes, sobretot perquè els plouen amenaces de grupúsculs feixistes d'eixos que a la nostra terra actuen amb total impunitat. I això no pot ser,és una vergonya que s'ha de respondre amb la contundència democràtica que representa molta gent unida desfilant pel carrer sant Vicent dient SOM I SEREM VALENCIANS.

L'agenda d'actes s'acaba per la vesprada, a la manifestació, on si que he participat quasi tots els anys de la meua vida: de la maneta dels meus pares primer, amb els companys i companyes de l'institut després i amb els amics fins a dia de hui. I supose que aniré sempre que estiga a València.

El nacionalisme per a mi vol dir estimar allò propi i posar-ho en valor. Reivindicar major presència de la nostra cultura i la nostra llengua a tots els àmbits per poder ser una cultura normal a un país normal. I és a la trinxera on hem sent bé el dia 9 d'octubre, queda molt per fer i només es farà si eixim al carrers de la ciutat a dir que existim i no ens resignem a seguir sent un país de segona regional amb polítics mediocres i corruptes.

En fi, me'n vaig a Granada a curar la malaltia de l'estrés. Els profes arranquem el curs amb feina per dalt de les orelles, paperassa i més paperassa, preparació de classes, reunions de pares, reunions de tutors... i el 9 d'octubre ens pilla massa prompte! Almenys a mi, per això espere ser prompte funcionària i poder preparar l'inici de curs en juliol, per no necessitar tan prompte una cura antiestrés i poder viure tranquil·lament aquesta marató d'actes!

Ens veiem en la marxa al Puig que enguany la vespra també guarda una sorpresa!

A GUARDAMAR, SENSE LA MEUA TELEVISIÓ

Enguany estic de professora de física i química a Guardamar del Segura. Un poble del sud del País Valencià que és tot un tòpic: frontera lingüística, paradís d'estrangers que busquen el sol.

Sí, això és cert, però no és cert que no es parle valencià, potser se n'escolta més que a València ciutat i tot! Tampoc és cert que siga un poble que ha perdut l'encant que tenia abans de l'explotació turística. Conserva un racó de seu paisatge natural gràcies a unes de les dunes millor conservades de la mediterrània. Té també una llotja de peix on es subasta cada matí el que porten els pescadors locals i després les dones passegen pels carrers amb una carretilla per vendre als veïns els sobrants. I una platja estreta i allargada com el nostre país amagada darrere una tireta de casetes de pescadors.

La meua casa d'acollida temporal és un àtic amb vistes a la pineda des d'on s'escolta el cric cric dels grills. Res de soroll de trànsit ni pubs irlandesos.

Trobe a faltar la companyia dels amics i amigues i l'escalfor de l'amant amb qui he compartit cada nit des de fa més de tres anys. També m'impacta el paisatge àrid d'aquesta terra acostumada com estic a l'horta de València, sempre carregada de verdures fresques.

També se'm fa molt extrany no poder connectar amb la tele que m'ha acompanyat des de l'infantesa. No dic que siga la millor de totes però parla la meua llengua i té moltíssims programes que m'encanten. Alguns d'humor com Crackòvia i sobretot Polònia. Altres que aprofiten la gastronomia per explicar la diversitat de la societat com Karakia.És el meu preferit! Ah, i els telenotícies que segur que m'hagueren permés una anàlisi diferent de la consulta per la independència d'Arenys de Munt.

Supose que hi ha altres televisions de qualitat a la graella espanyola però, com no mire massa la caixa tonta, quan em sente al sofà seleccione normalment TV3 o el canal 33. Potser direu que sóc maniosa i alguns em titllareu de no valorar suficientment les televisions valencianes. Res més lluny de la realitat, Punt 2 té alguns programes molt bons com El Medi Ambient.

La qüestió és que ací a Guardamar no puc vore la televisió que m'agrada perquè hi ha uns polítics que l'han censurada, que van clausurar un repetidor finançat amb una subscripció popular fa molts anys, quan del que es tractava era d'oferir una televisió en valencià perquè es considerava que era necessària.

Perquè estic en contra de la censura, perquè en el segle XXI és una vergonya que s'impedisquen les emissions de televisions públiques allà on es compartisca el mateix sistema lingüístic. Jo signaré la ILP "Per una televisió sense fronteres" que promou Acció Cultural amb el suport de nombroses associacions i partits polítics com el BLOC.

Recollirem 500.000 signatures i anirem amb elles al Congrés espanyol. Allí, cadascun dels partits polítics que conformen l'hemicicle es retratarà.

Quant tot això passe, espere no ser profe a Guardamar, significarà que hauré aprovat les oposicions!

SEGUEIX LA CAMPANYA "MOU-TE PER L'HORTA NORD" DEL BLOC JOVE

Demà dimarts 28 de juliol, la gent del BLOC JOVE ens trobarem a la seu del BLOC de Montcada per pintar les noves pancartes del MOU-TE amb el lema “PER UNA FESTA SEGURA, METRO PER LA NIT”

Portarem entrepans i soparem per penjar les pancartes després de sopar.

Si no saps com arribar o tens algun suggeriment pots contactar-nos a lhortanord.bjove@gmail.com

T’esperem!

CARTA OBERTA A L'EXECUTIVA: UN MOMENT, NO ENS PRECIPITEM, PRIMER PENSEM...

Els últims dies de curs vaig llegir al diari una notícia en què es comentava que el BLOC estava negociant el fitxatge de Joan Ribó. Fa uns dies Mónica Oltra negava rotundament que Iniciativa s'integrara al BLOC. I fa escassament unes hores he llegit al blog d'Enric Nomdedéu un altra opinió al respecte (que per cert, compartisc quasi al 100%)

He de dir que no vaig escriure res el primer dia perquè estava en plenes oposicions però ara, no puc callar el que pense, he d'explicar el que sent.

Jo sóc una miserable militant del BLOC d'un poble menut, Bonrepòs i Mirambell. Estic convençudíssima que el nostre País necessita una força política com el BLOC per sobreviure. Crec que el meu partit té un discurs potent per augmentar la seua presència a les institucions i per esdevindre el referent polític dels valencians i valencianes que estimen el País. Estic convençuda del paper que hem de tindre els militants per eixamplar la taca d'oli, per escampar el missatge del BLOC entre simpatitzants i votants d'eleccions municipals on la nostra proposta té més èxit. Estic tan convençuda de la importància de la nostra implicació que arribe a pensar que sense l'esforç de tots i cadascun de nosaltres no tenim futur i per això m'esforce per arromangar-me dia a dia.

Però atenció, des de la fundació del BLOC i fins avui, els militants més actius només estem allistats a una guerra de guerrilles, a l'exèrcit de Pancho Villa, perquè no tenim un objectiu comú, una estratègia clara, un missatge unitari, un grup d'agitadors/es que anime poble a poble als col·lectius, una munió de ciberactivistes amb instruccions clares... i així no anem enlloc, bé si, almenys ens mantenim que no és fàcil amb tan pocs mitjans però anem acumulant fracassos a les esquenes i cada vegada se'ns fa més difícil seguir caminant amb alegria.

I si ens manca tot això, i a més,cada dia que passa els militants de base ens trobem més allunyats dels moviments dels nostres dirigents, ens desdijunem amb notícies de diari que, manipulades o no pels mitjans, ens fan dubtar sobre fins a quin punt compta la nostra opinió al si de l'organització...

És per això que persones com jo, tenim cada dia la temptació d'abandonar la lluita per implicar-nos només al nostre poble. Jo, de moment, em rebele i seguisc parlant amb amics i amigues, preparant accions i comboiant a gent a unir-se al nostre projecte, però altres ja fa temps que estan farts i s'han quedat a casa sense il·lusió, o limiten el seu treball a nivell local.

Què falla? La meua humil opinió és que la direcció del partit ha de parar el carro de negociacions, declaracions i especulacions i concentrar les energies en dissenyar un pla per augmentar l'autoestima dels militants destinant recursos (sobretot humans) a dinamitzar els col·lectius.
Això és el realment important, si els bloquers i les bloqueres ens sentim capaços d'aconseguir el que ens plantegem som molt forts però si ens sentim impotents perquè ens invaeix la sensació que la direcció només es preocupa de l'alta política (i amb prou mala traça per cert!) ens tornem molt i molt febles. I, mentrestant, el partit per fer, o refer, o recuperar o com vulguem dir-li.

A mi,personalment, no m'agrada que es parle de cadiretes per a uns i altres quan al meu poble no incorporem militants perquè la gent no està motivada a fer partit. A mi no m'agrada que es negocie de tu a tu amb Iniciativa com si els nostres 300 regidors/es que es sacrifiquen cada dia pel país no valgueren res. No m'agrada que els nostres més de 2500 militants valguen el mateix que un centenar. I no és per afany de protagonisme sinó per amor propi, per dignitat i per respecte als companys i companyes.

Jo cada dia que m'alce pense, què li podem contar als nostres simpatitzants quan fa la impressió que només pensem en pactes? Què li expliquem a la gent per animar-la a militar al nostre partit? Per què ens passem els dies justificant-nos davant la gent quan el que caldria és mostrar-nos contents de ser l'única opció digna per al nostre poble?

Un moment, senyors i senyores de l'executiva nacional, no ens precipitem, primer pensem, parlem, compartim i després del silenci estricte, ja caminarem decididament, en solitari o no però com un gran exèrcit orgullós i no casdascú a la seua i amb el cap cot.

Mariajosep, Enric, Josep Maria, Alícia, Amparo, Joseps, Bàrbara,Òscar, Pepa, Rafa, Mamen,Sergi,Ximo, Teresa, Eva, Vicent,Tomàs, LluísMi, Ignasi... aneu a parlar amb els militants de les comarques abans de decidir res, parleu amb la gent més activa i capteu les sensacions, escolteu i compartiu les vostres idees amb sinceritat i transparència, no vos deixeu dur o cada vegada serem menys els que estiguem il·lusionats i disposats a sacrificar-nos pel partit. Els fracassos es superen amb estratègies motivadores no amb decisions precipitades que ens arriben precuinades o pitjor, ens les conta la premsa abans que els nostres companys de batalles.