dimarts 2 de març de 2010

NOMÉS L'ACCIÓ GENERA IL·LUSIÓ, ARA ARROMANGUISME!


Dissabte passat es va presentar al jardí botànic de la ciutat de València, la Coalició Compromís.

"Esta coalició fa una crida a la societat civil valenciana a participar de la necessària rebel·lió democràtica que exigeix un moment com l'actual, amb una degradació política que ens avergonyeix i amb una crisi econòmica de gran magnitud que genera atur, empobriment i degradació ambiental. Fem una crida als valencians i valencianes a la participació, a la il·lusió i l'acció, a no deixar-se portar pel pessimisme i l'abstenció. Una altra manera de fer política és possible. Entre tots i totes podem demostrar que és possible la unitat en la diversitat, que és fals que tots siguem iguals i que si volem, podem canviar el país." Extret del manifest que van signar a l'acte els tres partits impulsors de l'acord.

I és que ara ens toca moure el cul, córrer la veu. Cada dia estic més convençuda que la revolució comença per un mateix i que és l'acció el que genera il·lusió, que només treballar amb convicció pel teu país i la teua gent, des de l'amor, et fa sentir-te bé amb tu mateix i contagiar bon rotllo entre companys, amics, veïns i veïnes... Jo això ho he aprés dels meus pares des de menuda i estic ben contenta de seguir arromangada al poble, a la comarca, al sud del país, si cal, per tal de millorar el meu benestar i de retruc el dels meus paisans i paisanes.

Escric tota aquesta parrafada perquè sé que el camí serà llarg, les crítiques constants i el desànim ens visitarà sovint però cal mantindre'ns ferms, no hem de perdre energies en discussions inútils, més val perdre el temps i les forces en prendre el carrer, dissenyar accions, fer-nos notar allà on assistim, escriure notes de premsa i articles als blogs, parlar del nostre amor per la nostra terra i la nostra gent, de la nostra manera de fer i viure la política, sobretot a aquells que rebutgen parlar-ne o ens claven a tots al mateix sac, treballar en equip i valorar el temps que dediquem a un projecte compartit en la construcció d'un futur millor.

No podem deixar passar l'ocasió que ens brinda el 2011, tindre a les institucions allò que anhelem al carrer, persones compromeses amb la nostra llengua, el nostre paisatge, la nostra cultura, el benestar de tots els ciutadans, ... persones compromeses en la construcció d'un país més lliure i més just, més solidari i més sostenible.

És la nostra gran oportunitat, però hem de formar una gran onada a partir de milers de gotetes d'aigua, jo ja estic arromangada, i tu?

*L'Arromanguisme té com a principal objectiu contribuir a la consolidació d'un nacionalisme polític fort utilitzant la reflexió per definir les línies bàsiques a seguir per després passar a l'acció sense titubejos abans de fer qualsevol crítica a l'estratègia proposada. La fidelitat al projecte polític més enllà de l'anàlisi de declaracions/pactes puntuals és una altra de les característiques bàsiques d'aquest moviment. Aquesta idea està basada en el seu principi fundacional: només el treball coordinat, constant i decidit del conjunt de la militància pot fer realitat un projecte polític com el del BLOC.


dimarts 26 de gener de 2010

Els que governen el meu poble...

L'altre dia mon pare em desxifrava la proposta de pressupostos que ens ha passat el PSOE del meu poble per que els mirem al col·lectiu del BLOC. A ell i a mi, que estem clavats en mil plataformes, grups de teatre, de música, ecologistes... (perquè ens agrada i no per fer-nos cap foto) no para de sorprendre'ns la dèria que tenen els que governen el nostre poble en arraconar i perseguir tot allò que significa autonomia d'acció, és a dir, les associacions que no controlen.

Ja fa temps que tenen atravessada una associació cultural del poble, l'Associació Cultural Macarella, que, poca broma! , proposa més d'una dotzena d'activitats gratuïtes anualment. Una o dos cada mes!

La penúltima mala passada que els ha gastat l'equip de govern ha segut que, a l'hora de rebre la subvenció de l'any passat, els l'han paralitzada fins que no esborren un sambori que van pintar al carrer Rei en Jaume durant la celebració de la Festa de la Cultura Popular perquè juguen els xiquets i xiquetes. Els molesta, consideren que embruta el carrer!

Eixa és la misèria socialista de Bonrepòs i Mirambell, la misèria d'aquells que no estimen cultura i per això no llegeixen la revista Plaerdemavida (3 o 4 números anuals) ni els agrada la poesia ni la cançó d'autor perquè no assisteixen ni als recitals de nadal ni al concert de pasqua, que no els agrada la cultura popular perquè no van a vore la foguera de sant joan ni al passacarrer dels fanalets de meló ni celebren la pasqua al barranc, ni els agrada conéixer el País perquè mai s'apunten a les excursions ni els agrada el cine perquè mai els hem vist al cicle de cinema per la pau...tampoc no els agrada el valencià perquè no consideren que siga una llengua idònia per al primer llibre d'història del poble que s'ha editat... entenen la vida en un sentit partidista? Són tan pobres de mira que només van allà on poden rascar vots? Què trist!

L'última mala passada, i és per això que escric aquest article, és la proposta de retall d'un 30% de la subvenció per a Macarella en aquest 2010, l'any que l'associació celebra els seus primers 10 anys de vida!

L'excusa és la crisi i que també han baixat les subvencions d'altres associacions (l'AMPA, La Rondalla, La Coral, L'Associació de dones...) . Quina excusa senyors! Quan el que caldria és augmentar les subvencions a les associacions (i en tot cas intentar no malbaratar recursos cada dia) que fan que el nostre poble tinga una mínima i digna oferta cultural perquè si fóra per l'ajuntament les activitats culturals és podrien resumir en contacontes per als escolars, 2 o 3 monòlegs extrets del circuit de café-teatre i poca cosa més.

En fi, espere que no s'aproven aquests pressupostos a no ser que es rectifique la retallada perquè jo sé que Macarella no malversa ni un euro dels que rep i si en rebrera més, més activitats faria, la Coral on cante no hauria de vendre més loteries i podria pagar el sopar de nadal que enguany ens hem hagut de pagar de la nostra butxaca i faríem algun viatget que ja fa anys que no podem fer...i així la resta d'associacions que programen activitats que després realitzen, que presenten factures per justificar els diners que reben i que tot ho fan per gust, sense ànim de lucre...

I també espere que el proper regidor o regidora de cultura siga una persona que estime la CULTURA, que entenga que un poble cult és més digne i més lliure i que passe per damunt de l'electoralisme per comprendre que totes les associacions del poble realitzen un treball immens i de forma altruista que no poden suplir ni ajuntaments ni altres institucions!

I aprofite per convidar-vos al Cicle de Cinema per la Pau organitzat per MacarellA que comença divendres 29 de gener amb la projecció de la pel·lícula Los Girasoles Ciegos de José Luis Cuerda.

també vaig parlar de les associacions del poble en aquest altre article


dilluns 4 de gener de 2010

SEMPRE SILVIO...


Silvio m'encanta i a més em fa recordar quan era adolescent i em sentava a la moqueta i em posava els vinils d'aquest cantautor per aprendre'm les lletres de les cançons,
i el viatge a Ceutí (Múrcia) per vore'l tocar en directe.

M'agrada molt Silvio Rodríguez. Tinc la discografia completa en mp3 i ja fa temps que no l'escolte. Potser si es confirma el que el senyor Font de Mora ha decidit, no incloure Física i Química en l'oferta de places per a les opos 2010, aprofitaré el temps lliure a Guardamar per a escoltar música i llegir mirant la mar.

Feliç 2010 per a tots i totes i a viure la vida!

dimarts 22 de desembre de 2009

COMPARTIM FUTUR, COMPARTIM DESITJOS?

dilluns 30 de novembre de 2009

CONGRÉS NACIONAL DEL BLOC JOVE: NO SÉ SI SABRÉ CONTAR-HO...



"No tinc cap dubte que cadascú de nosaltres treballem cada dia per un país més lliure i més sobirà però també més just i més solidari, segurament ho aconseguirem però si finalment no és possible, tindrem la consciència tranquil·la d'haver fet tot el que hem pogut"
Vicent Sánchez

No sé si és perquè tinc tendència a emocionar-me fàcilment quan algú em parla tranquil·lament de l'amor al País, del compromís amb la terra, de companys que ens han precedit al camí o de somnis de futur compartit o perquè el passat dissabte vaig viure una de les experiències més boniques que pot viure algú com jo. El cas és que ja fa dos dies que no em reconec, estic com en un núvol.

Un debat tranquil pel matí, un aire optimista en les cares dels presents, una sensació d'al·lenada d'aire fresc en les persones que agafen les regnes del Bloc Jove, una aplastant confiança en que tot anirà bé, una alegria de saber que remem tots a una per primera vegada des que forme part de l'organització, escoltar reconeixements cap a la meua persona que mai havia escoltat, sentir que no en som molts però tenim ganes de mirar al front i caminar amb les mànigues arromangades i el trellat com a bandera.

Un discurs enorme de Fran, amb una veu dolça i tranquil·la dient veritats com a punys, transmetent una idea que jo tantes vegades he intentant expressar "ens cal eixir de l'armari, transmetre orgullosos que som del BLOC".

Jo ja no participaré de més congressos del Bloc Jove però m'haureu de pegar una bona colzada si voleu que em despegue del rem. Tinc ganes d'ajudar els que vénen darrere, em sent amb energies per seguir transmetent optimisme als que encara són escèptics.

El dissabte passat escoltant a Rafa dient que és el costat humà dels companys i companyes el que fa que no puga deixar de dir, que formar part del Bloc Jove li ha canviat la vida. I pensar que és el Bloc Jove el que m'empeny a treballar al BLOC del meu poble lluitant contra el desànim i la desesperança.

I després notar com una llàgrima cau per les galtes per culpa d'una carta d'amor de Pere i sentir que es mereix un reconeixement que encara no hem sabut retre-li com a organització però que li transmetem a cada abraçada, cada comentari al seu blog... com d'important ha segut el teu pas pel capdavant del BJ!

I després la festa, les albades improvisades, la filà mora i les fotos i cançons a l'Standby. Tots junts, totes juntes, amb ganes de quedar-nos hores i hores compartint la felicitat de saber que junts i units és com ens convertim en una màquina que només necessita posar-se a rodar sense complexos ni límits.

Gràcies a tots i a totes, des del dissabte sóc un poquet més feliç!

dimecres 25 de novembre de 2009

25N DIA INTERNACIONAL PER LA ERADICACIÓ DE LA VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES

dimarts 24 de novembre de 2009

IAIO, et devia unes paraules...




Este estiu, mentre estava de viatge a Argentina el teu cor va dir prou. Tenies 91 anys i la vista ja no et servia quasi per a res, per culpa de les caractes que no vas voler operar-te fa uns anys.
No vaig estar al soterrar i no vaig vore't com si estigueres dormidet al taüt. Aquest tràngol no el vaig passar i m'alegre, però ahir abans de dormir-me em van vindre a la ment una multitud de records amb tu i vaig pensar que els havia d'escriure.
Tot i la manca de relació amb nosaltres, cada estoneta que passava últimament al teu costat em feia sentir bé, i crec que a tu també. Manteníem una complicitat difícil d'explicar d'una néta i un iaio mig desnaturalitzat com et veia i et veig encara. Un iaio que no convocava dinars familiars, que no oferia paelles els diumenges, que no feia regals sinó que donava diners, que no deia mai gràcies...
Malgrat això, són molts els bons records que guardaré sempre amb mi. Alçar-se a vore arrancar la diana de les 6 del matí a la plaça de la "bandeja" d'Alcoi o la processó dels xiulitets. El piset del carrer de Sant Joan que tants mal de caps et donava per culpa de les goteres i el senyor del pis de baix que no volia pagar.
Les històries de la fàbrica veient fotos antigues de la família. Quan van comunicar-vos que vos expropiaven la casa de la família per les obres del metro a Mislata. la casa on feies les teues plantacions de floretes dins de potets de iogur perfectament marcats per saber quins eren de cada varietat per plantar-les a Set Aigües i donar color a l'estiu.
El pis de dalt on venien els reis quan érem menuts després de la cavalcada, com en Alcoi, i on estaven trastos dels fills bessons: orles, bicicletes... i on es quedava a dormir la tia Emilieta quan venia de visita.
I la vivenda, porta amb porta amb la de la teua germana Angelita, amb les campanes i la cordeta per obrir la porta del pati. El menjador que poques vegades vam gastar però que guardava la minicadena i la cinta de "Los pajaritos" que ens posaves a Àngela i a mi quan te la demanàvem. I el menut al costat de la cuina. Aquells xurros que anàvem a comprar junts a un lloc on els feien al moment per menjar-los arrebossats de sucre.
I les visites al despatx de la música al local que es va aconseguir finançar gràcies a la subscripció popular que tu vas impulsar quan eres secretari. I als jubilats, i aquella visita a la fàbrica "Payà" que et va portar a Mislata on et tenien tant de respecte i on encara es fabrica paper de fumar de primeríssima qualitat en unes instal·lacions noves però a l'ombra dels fumerals antics.
Eres molt llépol i per això t'encantava fer-te pomes al forn o arròs en llet. Eres hàbil per a la cuina!
I la caseta de Set Aigües, les vegades que vam anar en tren, des d'on vam fer tantes excursions un estiu: a la font del burro, al poble, al túnel número 1, on m'ensenyares alacrans i de nit féiem collita de caragols moros i cristians. Les neteges dels aljubs i la por que passàrem quan van fer el de l'entrada i va començar a ploure a bots i barrals i se n'anà la llum. I la furgoneta que pujava queviures. I la manguera per regar les plantes, els fanalets que enceníem cada nit, la mecedoreta qeu em comprares quan era menuda i la caseta de les ferramentes.
Recordaré també les converses d'estos últims anys, recordant la teua vida a Mislata i a Alcoi, les visites al sintron que t'alleujava l'angoixa, la desesperança i la ràbia de quedar-se sense vista i conéixer l'obstrucció d'una vàlvula del cor que t'avisava per on t'arribaria la mort.
I també recordaré el mig-somriure que encara aconseguia arrancar-te quan et feia bromes en veu baixa agafant-te la mà.

Eres cabut però això t'havia ajudat a ser un excel·lent comptable i secretari tant per guanyar-te les garrofes des dels nou anys com després servint a totes les associacions que vas recolzar i que t'havien regalat els pergamins que omplien les parets de la casa: la Falla Creu i Mislata, la Penya Ciclista, la Banda de Música, l'"Hogar del Jubilado"...

Iaio, l'altre dia vaig anar amb ma mare a vore la làpida al cementiri i allí hi haiva una foto teua, amb la teua omnipresent corbata que et vas posar cada dia sense distingir dies de faena i festius, estar dins de casa o eixir a passejar. Ara, quan vaig a vore a la iaia, et trobe molt a faltar.