dilluns, 30 de novembre de 2009

CONGRÉS NACIONAL DEL BLOC JOVE: NO SÉ SI SABRÉ CONTAR-HO...



"No tinc cap dubte que cadascú de nosaltres treballem cada dia per un país més lliure i més sobirà però també més just i més solidari, segurament ho aconseguirem però si finalment no és possible, tindrem la consciència tranquil·la d'haver fet tot el que hem pogut"
Vicent Sánchez

No sé si és perquè tinc tendència a emocionar-me fàcilment quan algú em parla tranquil·lament de l'amor al País, del compromís amb la terra, de companys que ens han precedit al camí o de somnis de futur compartit o perquè el passat dissabte vaig viure una de les experiències més boniques que pot viure algú com jo. El cas és que ja fa dos dies que no em reconec, estic com en un núvol.

Un debat tranquil pel matí, un aire optimista en les cares dels presents, una sensació d'al·lenada d'aire fresc en les persones que agafen les regnes del Bloc Jove, una aplastant confiança en que tot anirà bé, una alegria de saber que remem tots a una per primera vegada des que forme part de l'organització, escoltar reconeixements cap a la meua persona que mai havia escoltat, sentir que no en som molts però tenim ganes de mirar al front i caminar amb les mànigues arromangades i el trellat com a bandera.

Un discurs enorme de Fran, amb una veu dolça i tranquil·la dient veritats com a punys, transmetent una idea que jo tantes vegades he intentant expressar "ens cal eixir de l'armari, transmetre orgullosos que som del BLOC".

Jo ja no participaré de més congressos del Bloc Jove però m'haureu de pegar una bona colzada si voleu que em despegue del rem. Tinc ganes d'ajudar els que vénen darrere, em sent amb energies per seguir transmetent optimisme als que encara són escèptics.

El dissabte passat escoltant a Rafa dient que és el costat humà dels companys i companyes el que fa que no puga deixar de dir, que formar part del Bloc Jove li ha canviat la vida. I pensar que és el Bloc Jove el que m'empeny a treballar al BLOC del meu poble lluitant contra el desànim i la desesperança.

I després notar com una llàgrima cau per les galtes per culpa d'una carta d'amor de Pere i sentir que es mereix un reconeixement que encara no hem sabut retre-li com a organització però que li transmetem a cada abraçada, cada comentari al seu blog... com d'important ha segut el teu pas pel capdavant del BJ!

I després la festa, les albades improvisades, la filà mora i les fotos i cançons a l'Standby. Tots junts, totes juntes, amb ganes de quedar-nos hores i hores compartint la felicitat de saber que junts i units és com ens convertim en una màquina que només necessita posar-se a rodar sense complexos ni límits.

Gràcies a tots i a totes, des del dissabte sóc un poquet més feliç!

4 comentaris:

Helena ha dit...

ostràs rosella! des del títol, fins a la fi, un article redó, que posa en paper el que molts i moltes sentírem dissabte passat i encara ara ens fa anar en un nuvolet, com bé dius... és estrany que parlem en estos termes de política, veritat? que parlem des del sentiment, i dels companys de partits com a persones a les quals admirem...

dissabte fou un dia especial, a nivell personal sobretot. però espere que encara siga més especial a nivell polític i siga un veritable revulsiu.

ens vorem dimecres per fi a l'extrem sud del país??

Helena, des de 15 quilòmetres més avall XDD

Fran Ferri ha dit...

Rosella, compartisc al 100% les teues paraules. M'alegra que t'agradara el discurs... Això d'eixir de l'armari ho dic des de l'experiència personal, al llarg de la meua militància al BLOC he vist com parlant amb la gent del carrer, quan veuen que una persona normal com puga ser jo o qualsevol altre militant, diu ser del BLOC, ets trobes moltes sorpreses agradables i inclús convences de que hi han altres maneres de fer politica pel territori i des de el territori.

Una abraçada!

PD: has vist els videos de les albaes? :D

mongkix ha dit...

ei germaneta... doncs jo m'ho vaig perdre...

:-( però m'alegre q els ànims estiguen aixi de bé... pq el q fa el bloc (i també els joves del bloc) és molt digne! i molt dificil...

ànims q la terreta s'ho val, i tots nosaltres també...

a veure si camvien les tornes i arriba un dia q els catalans han d'exiliar-se al país valencià... jejeje

besets i fins divendres!!!

(el curro va guai, pero em deixa baldat... sobretot pq feia tant q no matinejava q ja ni m'enrecordava!!! ara quan agafe la seguida tot serà magnífic!!!)

Vicent Sánchez ha dit...

I jo, des que et conec també visc una miqueta més feliç, sabent que hi ha gent com tu que es desviu pel projecte col·lectiu.

T'estime bonica!