LLÀGRIMES PER AFGANISTAN

Fa un mes em vaig llegir el llibre Mil Soles Espléndidos de Khaled Hosseini. Me'l va regalar Puri per a l'aniversari. L'autor afganés ens explica la realitat d'una dona del seu país des que naix fins que mor. És un relat que val la pena llegir, sents el dolor al pit quan lliges alguns capítols i això no és fàcil d'aconseguir. A mi em va commoure tant que vaig passar fins i tot nits sense dormir però això pense que és bo. Convé llegir històries de persones que pateixen i com segueixen avant sense resignar-se perquè sinó tenim tendència a magnificar les nostres xicotetes misèries i oblidar que som privilegiats i a la vegada còmplices del que passa a altres llocs del món. Afganistan només ix als telenotícies quan hi ha algun atemptat. La resta de notícies no existeixen. I allò que no és notícia no existeix. Calen rostres de les famílies, dels infants, de les dones joves perque sinó sembla que Afganistan siga un país de suïcides barbuts.

Hui he trobat una altra perla a l'edició digital d'El País "El volador de cometas" de Ramón Lobo. Un article d'Afganistan. Un altre rostre amb cara i ulls. Una altra història per repensar el món i repensar-nos a nosaltres mateixos. Per sentir com ens brollen les llàgrimes dels ulls només amb la màgia d'un relat quotidià.

A mi m'ha impactat i l'he fotocopiat per a l'hora de tutoria que tinc els divendres amb els meus alumnes de 3rC. A ells també els ha captivat i el relat ha donat pas a un enriquidor debat sobre els immigrants i l'accés a un treball digne.

Llegir, pensar, parlar i escoltar, debatre i matissar opinions,...la salsa de les relacions humanes i tan sovint arraconades a base de currículums, exàmens i demés històries de burocràcies educatives.

Ahir em vaig enfadar en vosaltres i hui m'heu emocionat veient-vos discutir sobre un tema argumentant amb la mà en cor...