dimarts, 24 de novembre de 2009

IAIO, et devia unes paraules...




Este estiu, mentre estava de viatge a Argentina el teu cor va dir prou. Tenies 91 anys i la vista ja no et servia quasi per a res, per culpa de les caractes que no vas voler operar-te fa uns anys.
No vaig estar al soterrar i no vaig vore't com si estigueres dormidet al taüt. Aquest tràngol no el vaig passar i m'alegre, però ahir abans de dormir-me em van vindre a la ment una multitud de records amb tu i vaig pensar que els havia d'escriure.
Tot i la manca de relació amb nosaltres, cada estoneta que passava últimament al teu costat em feia sentir bé, i crec que a tu també. Manteníem una complicitat difícil d'explicar d'una néta i un iaio mig desnaturalitzat com et veia i et veig encara. Un iaio que no convocava dinars familiars, que no oferia paelles els diumenges, que no feia regals sinó que donava diners, que no deia mai gràcies...
Malgrat això, són molts els bons records que guardaré sempre amb mi. Alçar-se a vore arrancar la diana de les 6 del matí a la plaça de la "bandeja" d'Alcoi o la processó dels xiulitets. El piset del carrer de Sant Joan que tants mal de caps et donava per culpa de les goteres i el senyor del pis de baix que no volia pagar.
Les històries de la fàbrica veient fotos antigues de la família. Quan van comunicar-vos que vos expropiaven la casa de la família per les obres del metro a Mislata. la casa on feies les teues plantacions de floretes dins de potets de iogur perfectament marcats per saber quins eren de cada varietat per plantar-les a Set Aigües i donar color a l'estiu.
El pis de dalt on venien els reis quan érem menuts després de la cavalcada, com en Alcoi, i on estaven trastos dels fills bessons: orles, bicicletes... i on es quedava a dormir la tia Emilieta quan venia de visita.
I la vivenda, porta amb porta amb la de la teua germana Angelita, amb les campanes i la cordeta per obrir la porta del pati. El menjador que poques vegades vam gastar però que guardava la minicadena i la cinta de "Los pajaritos" que ens posaves a Àngela i a mi quan te la demanàvem. I el menut al costat de la cuina. Aquells xurros que anàvem a comprar junts a un lloc on els feien al moment per menjar-los arrebossats de sucre.
I les visites al despatx de la música al local que es va aconseguir finançar gràcies a la subscripció popular que tu vas impulsar quan eres secretari. I als jubilats, i aquella visita a la fàbrica "Payà" que et va portar a Mislata on et tenien tant de respecte i on encara es fabrica paper de fumar de primeríssima qualitat en unes instal·lacions noves però a l'ombra dels fumerals antics.
Eres molt llépol i per això t'encantava fer-te pomes al forn o arròs en llet. Eres hàbil per a la cuina!
I la caseta de Set Aigües, les vegades que vam anar en tren, des d'on vam fer tantes excursions un estiu: a la font del burro, al poble, al túnel número 1, on m'ensenyares alacrans i de nit féiem collita de caragols moros i cristians. Les neteges dels aljubs i la por que passàrem quan van fer el de l'entrada i va començar a ploure a bots i barrals i se n'anà la llum. I la furgoneta que pujava queviures. I la manguera per regar les plantes, els fanalets que enceníem cada nit, la mecedoreta qeu em comprares quan era menuda i la caseta de les ferramentes.
Recordaré també les converses d'estos últims anys, recordant la teua vida a Mislata i a Alcoi, les visites al sintron que t'alleujava l'angoixa, la desesperança i la ràbia de quedar-se sense vista i conéixer l'obstrucció d'una vàlvula del cor que t'avisava per on t'arribaria la mort.
I també recordaré el mig-somriure que encara aconseguia arrancar-te quan et feia bromes en veu baixa agafant-te la mà.

Eres cabut però això t'havia ajudat a ser un excel·lent comptable i secretari tant per guanyar-te les garrofes des dels nou anys com després servint a totes les associacions que vas recolzar i que t'havien regalat els pergamins que omplien les parets de la casa: la Falla Creu i Mislata, la Penya Ciclista, la Banda de Música, l'"Hogar del Jubilado"...

Iaio, l'altre dia vaig anar amb ma mare a vore la làpida al cementiri i allí hi haiva una foto teua, amb la teua omnipresent corbata que et vas posar cada dia sense distingir dies de faena i festius, estar dins de casa o eixir a passejar. Ara, quan vaig a vore a la iaia, et trobe molt a faltar.