EMPAR NAVARRO I GINER: MESTRA VALENCIANISTA I REPUBLICANA

El passat 6 de març i gràcies a l'associació cultural Macarella que va fer una xarradeta sobre dones republicanes vaig conéixer la vida d'Empar Navarro i Giner.

Hui, dia de la república, m'abellia escriure una xicoteta ressenya sobre la seua vida perquè si les dones republicanes estan amagades en un calaix, les mestres sovint no existeixen ni per als historiadors.

A més a més, Empar també va destacar com a valencianista i de fet, va ser la primera mestra que va proposar que els xiquets i xiquetes valencians era convenient que anaren a escola en valencià.

"Empar Navarro i Giner va nàixer el 27 de novembre de 1900 i va destacar en tres àmbits: la renovació pedagògica, el valencianisme i el feminisme.

En l'àmbit de la renovació pedagògica creia que l'escola havia d'estar arrelada al medi natural i cultural per això proposà eixides, colònies infantils i com ja he dit abans va reivindicar el valencià a l'escola i va fer conferències on ho va defensar justificant-se tant en els clàssics com Vives i Comenius, amb la pràctica que es feia a altres països europeus com Bèlgica com amb la seua experiència de mestra que la feia pensar que els seus alumnes aprenien més fàcilment si se'ls ensenyava en la seua llengua materna.

Va ser presidenta de l'Associació de Mestres Valencians, s'afilià a la FETE, fou bibliotecària del Semonario de Pedagogía de València, membre de l'Alianza intelectual en defensa de la cultural i de la Unión de Escritores i Artistas Proletarios.

Com a valencianista es va afiliar a l'Agrupació Valencianista Republicana i va participar en la fundació del Partit Valencianista d'Esquerres (1935). Va defensar els drets de les dones i intervingué el 8 de març de 1936 en el míting a València i la posterior manifestació de 30.000 dones.

Després de la guerra va ser detinguda i condemnada a 3 anys de presó on va organitzar una escola i representacions teatrals per millorar l'educació de les preses. Va ser apartada de la carrera docent fins al 1963 quan se la va autoritzar a ser mestra però en un règim discriminatori.

Malauradament d¡Empar Navarro no hi ha cap obra pedagògica publicada i romanen inèdits els originals de les conferències, obra poètica, una novel·la i una obra de teatre."

Personalment pense que é sla recuperació de la memòria d'aquestes dones el que ens farà pensar que la 2a república espanyola va ser una alenada d'aire fresc també a la nostra terra i que els valencians i valencianes tenim referents republicans arrelats a la nostra terra que hem de reconéixer i difondre entre nosaltres i a la societat en general.

Fonts: blog petjades i contes, diccionari biogràfic de dones

#19anysSenseGuillem

Ja fa 19 anys i encara recorde perfectament quan rebérem la notícia, com seguíem el diari, la farsa del judici, les manifestacions i la vaga d'estudiants, les càrregues policial a les portes del jutjat contra nosaltres (joves d'institut), l

es detencions enmig de l'autovia, les paraules dels teus pares i la cançó de miquel grau a la plaça de bous, el No estàs sol dels Obrint Pas,les llàgrimes de ràbia i dolor, les concentracions cada 11dabril a Burjassot, reviure-ho tot novel.la de Jaume Fuster "La mort de Guillem", la punxada al cor quan vérem la pancarta de "Guillem Jódete" al partit d'Albacete, els murals d'homenatge embrutats amb amenaces feixistes, Pedro Cuevas presentant-se a les eleeccions per Alianza Nacional....

i la impotència de sentir que 19 anys més tard pot tornar a passar el mateix perquè els feixistes actuen amb total impunitat al PV

#GuillemAgullóNiOblitNiperdó

QUAN SOBREN LES RAONS...

Aquest matí he participat en una nova assemblea de profes del meu institut. Ja en portem unes quantes i d'ella han eixit iniciatives i convocatòries diverses per l'ensenyament públic i contra les retallades.

Hui, no obstant, era monotemàtica perquè la setmana passada no ens donà temps a parlar-ho: Vaga general.

M'he passat tot el cap de setmana calfant-me el cap per tal de concretar què és el que m'agradaria dir. Ser clara i concissa. Finalment he dit:

"Jo faré vaga per dos motius fonamentalment, el primer és perquè la nova reforma laboral afecta de forma dramàtica i molt directament al present i futur de la gent que m'envolta i el segon és perquè pense que tot i que la nostra vaga no paralitza cap empresa, si que crec que la Conselleria vigilarà de prop el seguiment en el sector docent per tal de valorar el grau de cabreig de mestres i profes després de les retallades de drets i salaris que ens han fet a base de decrets. Crec que la Conselleria calibrarà el nombre de docents que no es resignen i que van a seguir en peu de guerra. Si no fem vaga serà com donar el missatge de que estem disposats a seguir aguantant atropells a la nostra professió i dignitat".

Després de mi ha parlat un altre profe per esmentar una proposta que vaig fer jo la setmana passada en un intercanvi d'opinions, d'acudir al centre a fer una assemblea de vaguistes i preparar amb tot el temps del món noves mobilitzacions. D'entrada prou companys/es no estaven d'acord en anar a l'institut per diferents motius com que és pressionar als que no fan vaga (jo no ho pense de cap manera) o que dóna peu a falsejar la realitat en vore's el centre ple de gent i diran que no hem fet vaga ningú (tampoc m'ho crec). Finalment s'ha votat acudir a la porta de Conselleria el dijous a les 12h del matí.

L'assemblea ha continuat amb la intervenció d'un company que ha preguntat a mode de sondeig, qui dels presents anava a fer vaga i la veritat és que m'he emocionat en vore que la majoria de la gent que estàvem a l'assemblea alçàvem la mà.

Després la cap d'estudis ens ha suggerit que ens hauríem d'apuntar però de seguida, després de 2 intervencions hem decidit que en tot cas qui s'hauria d'apuntar és la gent que anirà a treballar.

Com estava amb ganes de dir més coses he tornat a demanar la paraula, amb molta calma, he explicat que com la majoria dels que havíem intervingut era per dir motius pels quals farem la vaga que estaria bé que els companys/es que no la pensen fer que expressaren alguna de les seues motivacions. Després d'un breu silenci només una persona ha parlat per dir que allí no era lloc per parlar d'això (on sinó si era una assemblea per parlar de la vaga?), que no obstant ell no faria vaga perquè no vol que els partits i sindicats el manipulen i ha callat.

Quan ha tocat el timbre hem anat cap a classe, cadascú amb la seua idea al cap. Jo amb la idea qui no fa la vaga no té cap argument, que per això es senten atacats quan els pregunten i que s'excusen en mentides com que la decisió és individual per no parlar obertament dels zero motius per acudir a l'institut a no-treballar (no hi haurà alumnes a les classes).

Està més que clar que la reforma laboral ens perjudica a tots i totes i el retalls als nostres drets i salaris com a docents no pot ser més brutal i toca respondre de forma contundent.

EL DIA 29 DE MARÇ TOTS I TOTES A LA VAGA, I SI SOU MESTRES O PROFES PODEU VINDRE A LES 12h A LA PORTA DE LA CONSELLERIA AMB NOSALTRES

BONES FESTES I FELIÇ 2012!

Eufòria!

Segurament tota la gent que em coneix m'haurà vist al vídeo de vilaweb de la nit electoral sembla que estic posseïda. No patiu, només estic eufòrica i vull aprofitar aquesta entrada per explicar com pot ser que unes eleccions espanyoles on Compromís només ha tret un diputat pot provocar en mi, una persona que tinc tendència a mesurar les meues reaccions, eixe esclat de joia.

I és que, per als que portem tota la vida en això (jo porte des dels 17 anys treballant mab la gent del BLOC del poble i crec que des dels 20 militant a tope, no només pagant la quota). A casa quan jo tenia 8 anys ja vaig vore com ensobraven, penjaven cartells i feien d'interventors mon pare i una bona colla de gent del poble en la primera llista d'UPV que es va presentar a Bonrepòs i Mirambell l'any 1987 (si puc penjaré la foto escannejada).Van treure 1 regidor però quatre anys més tard ja no van repetir l'aventura.

Recorde també una festa de final de campanya d'UPV a la plaça dels Furs de València. A mi em semblava que hi havia molta gent però segurament seríem 4 gats.

Entre aquella época i hui, 12 anys de regidors del BLOC al poble (ara només 1, injustícies de la llei d'Hont) i 6 diputats i diputades a Les Corts però moltes i moltes campanyes carregades d'il·lusió i amb resultats molt però molt pobres. Aquell 4,8% del 2003 que ens deixà fora de les Corts Valencianes, els escassos 29.000 vots de les passades generals... i sobretot (la sal a les ferides) tantes i tantes desacreditacions en converses quotidianes: sou de dretes, no esteu en el carrer, no sou de fiar, a la mínima pacteu en el PP, ara s'heu fet blavers, heu renegat...

Derrotes a les urnes i convulsions al partit, persones que es deixaven la pell, que posaven la cara en moments difícils i que després desapareixien del mapa per assumir mals resultats.

I la capacitat d'algunes persones (perquè moltes no van poder/voler seguir remant al vaixell dels fracassos) de continuar treballant, de seguir penjant cartells, presentant llistes als pobles, fent mítings, pagant la quota i les derrames per pagar noves campanyes, venent loteria, ensobrant i intentant convéncer a la gent, fins i tot a les persones més properes , que votar BLOC era la millor opció, sempre amb l'esperança a flor de pell com canta Pau Alabajos. Sabent que tot i que havíem treballat de valent al carrer i a les institucions, seguíem sense recollir els fruits que jo crec que mereixíem.

És per això que el diumenge passat estava eufòrica, perquè em venien al cap les persones que no han vist aquest èxit perquè ens han deixat abans, els amics i amigues (perquè ja som més que veïns del poble) que ens reuníem per plorar després de les eleccions autonòmiques o per perdre un regidor dels dos que teníem.

És per això que al Micalet acudírem pitant pel carrer onejant banderoles de Compromís i només arribar vaig abraçar a Joana i vaig començar a cridar i a botar d'alegria, perquè per primera vegada ho havíem aconseguit, ens havíem cregut estes eleccions (les generals i les europees mai havien segut les nostres) i ho havíem donat tot. Ho havíem aconseguit amb la nostra tenacitat molt més tard del que esperàvem (com va dir Quico l'altre dia a Quartell). Havíem aconseguit que Baldo (un d'eixos que estan al vaixell des dels inicis) siga diputat a Madrid i tindrem l'ocasió de demostrar-li a tots els escèptics, els que ens deien que no érem de fiar, que érem uns renegats i de dretes que som la millor gent del País i que anem a Madrid a treballar des del minut zero a l'últim segon de la legislatura.

I és que per fi, amb Compromís a les Corts i a Madrid la gent valencianista, d'esquerres i ecologista (això la gent com jo ho portem tot junt) ens ha donat l'oportunitat de demostrar-ho.

Alguns amics i amigues que m'heu vist al vídeo i penseu que exagere, que no és per a tant, només la gent que ha viscut el que he viscut jo m'ha dit que l'he fet plorar. És la gent del BLOC, la que porta anys rebent garrotades i sap el que ens ha costat arribar fins on som ara.

El que li dic a tota la gent que em diu que ens han votat per primera vegada o per segona si ja ho va fer a les autonòmiques: Aneu a sentir-vos orgullosos d'haver-ho fet, aneu a sentir que el vostre vot ha servit per trencar la comoditat en què els partits tradicionals estaven instal·lats des de feia massa anys.

Prepara't Rajoy, que Baldo ja està de camí

...i gràcies pare per no defallir mai!

15-M 15-O això és la revolució?

Ahir milers i milers de persones vam eixir als carrers de València a dir que estem farts, indignats amb el sistema que unfla les llistes de l'atur, que empara polítics que cobren molts diners per salvar bancs i no salvar famílies ni persones, que volem que es deixe de parlar dels mercats i de que si no es retalla en serveis bàsics o en condicions laborals anem a caure al precipici.

Ja no ens valen amenaces, almenys als que vam eixir ahir al carrer, però eixim al carrer amb pancartes precioses, amb lemes d'una creativitat i d'una veritat aplastant. Però hui és el dia que em resulta novament evident que es necessita alguna cosa més. D'acord que les assemblees de barri són una altra manera d'encarar els problemes, que la gent s'està organitzant per parar desnonaments, que per fi una part de la societat ha pres la paraula... Sí, hi ha una part de la societat que ha abandonat el sofà i ha ocupat els carrers. És un pas però és suficient?

M'agradaria pensar que totes estes persones també reflexionen sobre el què hem fet nosaltres malament també estos anys. L'especulació a xicoteta escala comprant pisos per revendre'ls, el treball extra en negre, el comprar pisos disposats a pagar hipoteques de 1000 euros, el viure per damunt de les nostres possibilitats reals, el que tindre una carrera no valguera per a res perquè qui es forrava era el que feia tabic 13 hores al dia, el buscar-se un gestor per intentar pagar menys del que tocaria a hisenda, el vendre al millor postor els camps perquè pagament molt i molt bé... sobre tot això també hem de reflexionar. Els bancs, els especuladors ens van parar una trampa per enriquir-se i les polítics els van facilitar la vida enlloc de perseguir el frau i els abusos però nosaltres vam caure al seu parany de bon grat. Perquè qui més qui menys també guanyava una xicoteta part.

I ara eixim al carrer perquè estem indignats amb el sistema però també hauríem d'estar indignats amb nosaltres mateixos, com a societat i fer un propòsit d'esmena. Què puc fer jo per canviar les coses? Què he de canviar del meu dia a dia per no contribuir a aquest sistema depredador?

Jo, és el que pense quan vaig a manifestacions com la d'ahir. Què puc fer jo, què he de fer jo per canviar les coses. Perquè jo ja fa molt de temps que isc al carrer per defensar causes justes, per repudiar decisions polítiques. Ja fa temps també que milite en un partit polític diferent, amb idees que fins i tot poden sonar revolucionàries perquè es basen en valors immaterials com la solidaritat, l'equitat, la justícia social i l'estima per la cultura pròpia. Però també fa temps que compre sempre que puc, productes ecològics, de comerç just i valencians (ara pense com podria fer-ho més) i això representa pagar més. Estem disposats tots els que ahir estàvem a la mani a deixar de comprar productes Hacendado i pagar més per productes locals (de més qualitat)?

Jo, fa temps que tinc els diners a Caixa Popular (una cooperativa valenciana) perquè crec en la seua tasca social entre altres coses. Té menys oficines però em val la pena el sacrifici. Ara pense en obrir-me un dipòsit a una banca ètica. Estem tots els que ahir anàrem a la manifestació disposats a fer-ho encara que no tinguem l'oficina baix de casa? O a exigir que es faça públic on inverteix el nostre banc els nostres diners omplint papers i més papers encara que ens supose perdre temps i energies?

I més autocrítica, quants anys fa que em plantege fer insubmissió fiscal i no ho faig? Enguany ho faré segur. També estan disposats a fer-ho totes les persones que ahir anàrem a la mani arriscant-se a una denúncia per frau fiscal?

I més encara, estem disposats a pagar el doble per un cotxe híbrid o elèctric? O més encara, a vendre el cotxe i no comprar-ne més? Encara que la Ford acomiade a mitja plantilla i ens ho diguen tots els diaris?

Són eixos gestos més que els de trencar aparadors els que jo crec que són revolucionaris. Els que fan tambalejar el sistema. Eixir tots junts al carrer un dia és impressionant, votar tots partits minoritaris i coherents amb les nostres idees el dia 20N pot fer que el Congrés s'òmpliga de valors i persones que retornen la dignitat a la política ( és imprescindible que ho fem perquè és una ferramenta més per canviar les coses) però els nostres sacrificis diaris són els que ens fan trencar amb el sistema i això costa molt més. Perquè ens costa renunciar a la nostra comoditat i a part dels nostres diners.

El dia que no comprem productes de llatinoamèrica ni del Nord d'Àfrica ni de les tendes de comerciants xinesos que ens costen tan barats, alguns transportistes es quedaran sense feina però recuperarem el sentit de les nostres vides. Recuperarem el sentit que allò que està a prop meu ho controle jo, sé com i qui ho produeix. Com abans que els mercats fóren els amos del món.

Passar de la indignació a l'acció, m'agrada molt eixe lema. Passar també de la crítica a l'autocrítica, dels lemes i les manifestacions al canvi radical en la nostra forma de viure. Estem disposats a analitzar el nostre dia a dia a fer-nos un examen de consciència diari?

QUINA GRAN FAMÍLIA!

Dissabte 3 de setembre vam dinar tota la família a la Barraca de Montoliu (Meliana) per celebrar que,per fi, havia aprovat les oposicions. Va ser un dia preciós, primer a casa les salutacions, el refresquet, els besets i la foto de família (només faltava Sara, et trbàrem a faltar), després al restaurant a compartir dinar i conversa, per acabar amb versets i cançons i un passeig en carro.

Gràcies per vindre, vos estime molt!

Estem ací reunits

en plena horta de València

en restaurant d'excel·lència

Santolàries i Antolins.

Què fem ací tots juntets?

Preguntava ell o ella,

ens ha convidat Rosella

a que un èxit celebrem.

Ha tret plaça aquesta volta

en un institut secundari,

ha lliutat com un gudari

la seua saviesa és molta.

Rosella, eres un tresor,

ens acarones i ajuntes

sempre al col·lectiu t'apuntes

sabuda i tendra de cor.

Et donem l'enhorabona

ara, a ensenyar al jovent

amb tranquil·litat i seny

com a mestra i com a dona.

Roser Santolària