diumenge, 16 d’octubre de 2011

15-M 15-O això és la revolució?

Ahir milers i milers de persones vam eixir als carrers de València a dir que estem farts, indignats amb el sistema que unfla les llistes de l'atur, que empara polítics que cobren molts diners per salvar bancs i no salvar famílies ni persones, que volem que es deixe de parlar dels mercats i de que si no es retalla en serveis bàsics o en condicions laborals anem a caure al precipici.

Ja no ens valen amenaces, almenys als que vam eixir ahir al carrer, però eixim al carrer amb pancartes precioses, amb lemes d'una creativitat i d'una veritat aplastant. Però hui és el dia que em resulta novament evident que es necessita alguna cosa més. D'acord que les assemblees de barri són una altra manera d'encarar els problemes, que la gent s'està organitzant per parar desnonaments, que per fi una part de la societat ha pres la paraula... Sí, hi ha una part de la societat que ha abandonat el sofà i ha ocupat els carrers. És un pas però és suficient?

M'agradaria pensar que totes estes persones també reflexionen sobre el què hem fet nosaltres malament també estos anys. L'especulació a xicoteta escala comprant pisos per revendre'ls, el treball extra en negre, el comprar pisos disposats a pagar hipoteques de 1000 euros, el viure per damunt de les nostres possibilitats reals, el que tindre una carrera no valguera per a res perquè qui es forrava era el que feia tabic 13 hores al dia, el buscar-se un gestor per intentar pagar menys del que tocaria a hisenda, el vendre al millor postor els camps perquè pagament molt i molt bé... sobre tot això també hem de reflexionar. Els bancs, els especuladors ens van parar una trampa per enriquir-se i les polítics els van facilitar la vida enlloc de perseguir el frau i els abusos però nosaltres vam caure al seu parany de bon grat. Perquè qui més qui menys també guanyava una xicoteta part.

I ara eixim al carrer perquè estem indignats amb el sistema però també hauríem d'estar indignats amb nosaltres mateixos, com a societat i fer un propòsit d'esmena. Què puc fer jo per canviar les coses? Què he de canviar del meu dia a dia per no contribuir a aquest sistema depredador?

Jo, és el que pense quan vaig a manifestacions com la d'ahir. Què puc fer jo, què he de fer jo per canviar les coses. Perquè jo ja fa molt de temps que isc al carrer per defensar causes justes, per repudiar decisions polítiques. Ja fa temps també que milite en un partit polític diferent, amb idees que fins i tot poden sonar revolucionàries perquè es basen en valors immaterials com la solidaritat, l'equitat, la justícia social i l'estima per la cultura pròpia. Però també fa temps que compre sempre que puc, productes ecològics, de comerç just i valencians (ara pense com podria fer-ho més) i això representa pagar més. Estem disposats tots els que ahir estàvem a la mani a deixar de comprar productes Hacendado i pagar més per productes locals (de més qualitat)?

Jo, fa temps que tinc els diners a Caixa Popular (una cooperativa valenciana) perquè crec en la seua tasca social entre altres coses. Té menys oficines però em val la pena el sacrifici. Ara pense en obrir-me un dipòsit a una banca ètica. Estem tots els que ahir anàrem a la manifestació disposats a fer-ho encara que no tinguem l'oficina baix de casa? O a exigir que es faça públic on inverteix el nostre banc els nostres diners omplint papers i més papers encara que ens supose perdre temps i energies?

I més autocrítica, quants anys fa que em plantege fer insubmissió fiscal i no ho faig? Enguany ho faré segur. També estan disposats a fer-ho totes les persones que ahir anàrem a la mani arriscant-se a una denúncia per frau fiscal?

I més encara, estem disposats a pagar el doble per un cotxe híbrid o elèctric? O més encara, a vendre el cotxe i no comprar-ne més? Encara que la Ford acomiade a mitja plantilla i ens ho diguen tots els diaris?

Són eixos gestos més que els de trencar aparadors els que jo crec que són revolucionaris. Els que fan tambalejar el sistema. Eixir tots junts al carrer un dia és impressionant, votar tots partits minoritaris i coherents amb les nostres idees el dia 20N pot fer que el Congrés s'òmpliga de valors i persones que retornen la dignitat a la política ( és imprescindible que ho fem perquè és una ferramenta més per canviar les coses) però els nostres sacrificis diaris són els que ens fan trencar amb el sistema i això costa molt més. Perquè ens costa renunciar a la nostra comoditat i a part dels nostres diners.

El dia que no comprem productes de llatinoamèrica ni del Nord d'Àfrica ni de les tendes de comerciants xinesos que ens costen tan barats, alguns transportistes es quedaran sense feina però recuperarem el sentit de les nostres vides. Recuperarem el sentit que allò que està a prop meu ho controle jo, sé com i qui ho produeix. Com abans que els mercats fóren els amos del món.

Passar de la indignació a l'acció, m'agrada molt eixe lema. Passar també de la crítica a l'autocrítica, dels lemes i les manifestacions al canvi radical en la nostra forma de viure. Estem disposats a analitzar el nostre dia a dia a fer-nos un examen de consciència diari?

1 comentari:

mongkix ha dit...

bravo rous... una reflexió moooolt interessant... vaig a compartir-la!!!!