text lliure (1)

-->

Ja fa temps que no puge en vaixell, que no note el moviment oscil·lant de les ones, l’avançar poc a poc i sense pas ferm, aparentment sense rumb.

Ja fa temps que la voràgine del dia a dia no em deixa temps per pensar, que m’empeny solament a resoldre els problemes que se’m presenten amb la major coherència possible.

Ja fa temps que no tinc temps per planificar, que em resistisc a ser arrossegada per la corrent però més per rebel·lia i instint de supervivència que per tindre un pla de combat dissenyat amb precisió.

Però hui, aquest matí, fa uns minuts, ara, he decidit traçar el meu propi camí. Segurament no serà una drecera asfaltada sinó una senda pedregosa que, de tant en tant, m’obligarà a recular per modificar l’itinerari previst.  Ha arribat l’hora de deixar de banda les pors i relativitzar pressions alienes.

Si, ja no valen excuses, he de fer el que vull fer, he d’obrir un camí entre la malesa, protagonitzar una aventura pròpia. Potser s’uneix alguna altra persona intrèpida, però si vaig sola, tan se val!

Això sí, ho tinc clar, abans d’encarar-me al projecte agafaré un menut vaixell, sense motor però amb bon velam i quatre rems.  Experimentaré la calor i la suor de l’esforç però també la calma de deixar-se dur sobre les ones, la frescor de l’aigua en submergir-me i la sal a la boca. Estrés i relax s’alternaran al ritme marcat per les hores.

De tornada a casa em posaré cara l’ordinador i no m’alçaré fins que no tinga el material necessari per afrontar les primeres etapes de la travessia. La decisió està presa.

Freiburg: una ciutat per a les persones

Acabe de tornar de viatge i ja tinc ganes de tornar-me'n a anar. He visitat Freiburg: una ciutat del sud d'Alemanya.
Hem anat allà perquè els meus cosins Ali i Josep hi van cada any atrets pel millor arxiu de Ramón Llull del món, pels passejos per la selva negra i, sobretot, pels seus vins.
Jo feia anys que volia anar sobretot per ser un exemple de ciutat sostenible a nivell mundial.

Les meues expectatives s'han més que complert, i de fet, estic segura que tornaré perquè en cinc dies no he pogut visitar alguns indrets marcats al mapa de la sostenibilitat ni he fet cap ruta senderista per la selva negra ni entre les vinyes perquè feia una calor qusibé insuportable: Freiburg green city.

El cas és que per entendre una ciutat on no es pot construir en llocs que impedisquen la ventilació de la ciutat, amb un cluster d'empreses d'energies renovables únic al món, amb un centre històric totalment peatonal i amb un centre on només hi poden circular cotxes amb etiqueta verda en emissions, que té barris on només es pot aparcar a 2 llocs de tot el barri i la resta de carrers són peatonals, amb un excel·lent sistema de reciclatge de residus, amb plaques solars per tot arreu: coberta estadi de futbol, centres comercials, cases particulars, hotels, edificis públics... amb supermercats de productes ecològics amb preus normalitzats, plena de bicicletes i on la climatització es redueix a grans magatzems... he d'explicar una miqueta d'història recent.

Tot començà als anys 70 a Freiburg, es volia construir una central nuclear a Wyhl, molt a prop de la ciutat, i l'oposició ciutadana fou tan forta que no només no es va construir la central nuclera sinó que la zona fou declarada reserva natural.

Aquesta gran victòria va encoratjar molts estudiants i professionals de la ciutat a buscar alternatives a l'energia nuclear i d'aquest compromís amb el futur, va nàixer el cluster d'energies renovables referent al món (aglutina més de 1500 empreses del sector) que dóna feina directa a més de 10.000 persones.

La ciutat està governada des de fa molts anys pels verds però a més compta amb un consell de participació ciutadana amb moltíssima capacitat de decisió. Pel seu compromís amb la sostenibilitat, la ciutat ha rebut moltíssims premis però el millor premi és el nivell de benestar que tenen (i tindran) els ciutadans i ciutadanes de Freiburg.

Si passeu per la ciutat:

- Visiteu el barri de Vauban, un barri per a les persones on també viu Rolf Disch al seu Heliotrop-casa solar que produeix més energia de la que consumeix.
- Refresqueu-vos els peus als sequiols que travessen el centre històric, barri preciós.
- Pugeu al biergarten des d'on es contempla la ciutat.
- Passegeu pel mercat de productes locals que hi ha cada dia a la plaça de la catedral.
- Beveu un vi blanc de la zona, són excel·lents.
- Aneu a l'estació de trens per vore una fotovoltaica de 16 pisos d'altura i preneu-vos un café a l'edifici Mobile.
- Mireu a terrra i de tant en tant a la porta d'alguna casa voreu una plaqueta metàl·lica que recorda algun deportat o assassinat pels nazis que vivia en eixa casa.
- Entreu a la catedral i voreu una foto on es pot vore la destrucció del bombardeig de la ciutat a la 2a guerra mundial.

I si teniu cotxe:

- Visiteu Staufen i feu la ruta per les vinyes fins al castell.
- Aneu a Colmar i Eguisheim (Alsàcia)
- Visiteu algun poble de la selva negra amb les seues masies amb balcons atapeïts de geranis.

Ens han quedat moltes coses per vore, hem de tornar.

per a reflexionar...

El sistema escolar visto por un chico de 17 años from ellosViven on Vimeo.

RIDEF: VACANCES O CANVI DE XIP I NOUS PROJECTES?

"...No podéis preparar a vuestros alumnos para que construyan mañana el mundo de sus sueños, si vosotros ya no creéis en esos sueños; no podéis prepararlos para la vida, si no creéis en ella; no podríais mostrar el camino, si os habéis sentado, cansados y desalentados en la encrucijada de los caminos"

C.FREINET 

El dia 24 de juliol a les 5:30 del matí agafàvem el cotxe Tamara, Truc, Xusa i jo camí de León. Allà Xusa i jo ens havíem apuntat a la RIDEF (29e Rencontre Internationale des Éducateurs Freinet) organitzat per la FIMEM (Federació Internacional de Moviments d'Escola Moderna).

Amb la sola referència (però enorme) de la pràctica diària de ma mare a classe i de converses inacabables amb ella, però amb els ulls desperts com qui no coneix res i té ganes de saber-ho tot arribàrem a l'IES Ordoño III, un dia més tard de la inauguració i sense viure a la residència universitària on estaven la majoria dels inscrits. Després de buscar algú de l'organització que ens fera la inscripció formal, sense èxit, anàrem a dinar al piset amb el diari on ens indicava els horaris de les activitats de la vesprada.

A partir d'eixa vesprada ja no vam parar d'absorbir com 2 esponges experiències, propostes d'activitats, història del moviment, ideologia pedagògica... i en el camí a casa Xusa i jo vinga intercanviar idees per a l'any que ve, discutir sobre les propostes que havíem treballat al taller del Diari Escolar com a eina d'expressió lliure, de les conferències, de les visites guiades als museus... i quan arribàvem a casa sort que teníem a Tamara i a Truc per tallar la conversa, canviar el xip i animar-nos a eixir a fer-nos cortos i embotits!

Al taller llarg a més fèiem de traductores del portugués al francés i l'anglés per als nostres companys i companyes africans i coreans respectivament. Freinet és cooperació i això és el que vam fer durant una setmana, veure com es pot organitzar un congrés internacional sense traductors oficials, com es pot fer una classe on els alumnes s'entusiasmen per allò que estan fent, sense notes, sense exàmens... i que siguen crítics amb allò que fan ells i amb el que fan els seus companys, que treballen en grup i individualment de forma autònoma, que tinguen amor pel seu treball i siguen capaços de millorar-lo col·lectivament.

I conéixer gent de secundària com Elisa i compartir les limitacions que tenim comparant-les amb primària on tot ens sembla perfectament realitzable amb tot el temps per davant i amb voluntat com tenim de fer una altra escola, millor per a mestres, alumnes, pares i mares i societat en general. Però també vore què es pot fer, tot i les limitacions: doncs jo vaig a fer l'assemblea, doncs jo vaig a començar amb el treball individual.

I compartir taller amb mestres africanes que tenen fins a 96 alumnes a classe o coreans mestres d'alumnes amb malalties mentals i les mestres brasileres amb tanta energia i tanta saviesa per compartir. Leila, la mestra com ens explica com es contrueixen els grups, com es treballa l'expressió lliure amb els alumnes, tècniques d'impressió senzilles, com el treball a l'escola ha de transcendir a la societat, com la vida dels i de les alumnes ha d'entrar a l'escola, com el mestre ha de guiar mai obligar ni dirigir el treball de l'alumne... tota una vida treballant amb Freinet i tan feliç (com ma mare!).

I vore l'exposició de Genealogias feministas al MUSAC amb una guia de luxe: Isabel Alonso i gaudir malgrat les presses. I les vidrieres de la catedral i els frescos romànics de San Isidoro, les muralles i els carrers plens de flors i el passeig pel riu Beserga i el museu de la família Sierra-Pambley...

I entendre que només si revisem la nostra pràctiques, si adquirim tècniques per adequar el nostre dia a dia a la nostra idea d'escola i de societat, si compartim els nostres dubtes i fracasos i provem allò que algun company i companya ja fan a les seues i els funciona, només si canviem l'escola i l'institut ens sentirem bé amb nosaltres mateixes. Perquè cal ser concient de les limitacions que tenim, no podem fer la revolució d'un dia a un altre, no podem menjar-nos el món però podem fer passets de formiga.

De moment, a més ens ha fet comboiar-nos per anar d'ací dos anys a Itàlia a la 30a RIDEF i esperem que portem un xicotet bagatge propi d'haver canviat una miqueta les nostres classes i haver-les fet més humanes, més horitzontals, més agradables, més útils per als nostres alumnes!

quan he tornat he vist aquesta pel·lícula, no tracta sobre Freinet específicament

però ens ajuda a reflexionar sobre l'escola

Sr Rei i polítics de torn, no em pixeu a la cara!

Sóc funcionària del grup A i cobre 1701,85 euros al mes després de últimes retallades de ZP i Vela. Enguany no cobraré la paga extra de nadal perquè així ho ha decretat el senyor Rajoy. És l'equivalent a una retallada del meu sou en un 7%. A partir de setembre treballaré a Torrevella, a 250Km de ma casa i no em paguen cap suplement. Al meu sou li hauré de descomptar la gasolina que gastaré per vindre a visitar a la família, el manteniment del cotxe, el pis que hauré de llogar per viure (potser hauré de compartir) a més de seguir pagant les despeses del pis on visc (per sort no tinc hipoteca) i tot el que compre portarà l'augment de l'IVA. També he de dir amb aquest sou vivim 2 persones. Cada dia complisc estrictament el meu horari lectiu i a més treballe a casa i a l'institut per preparar-me bé les classes. Tinc reunions que de vegades duren fins a 5 hores (avaluacions) després de la jornada laboral. Vaig a l'escola d'idiomes i faig cursos per millorar la meua pràctica docent.

Aprovar les oposicions m'ha costat 7 anys (excepte un any, sempre he aprovat els exàmens!).

No sóc de queixar-me perquè m'agrada la meua feina, m'agrada molt. Crec que el meu servei és molt útil per a la ciutadania i per això faig tot el que puc per defensar l'escola pública dels atacs que està rebent des de fa anys però que enguany han estat especialment salvatges.

He de dir que estos útlims dies se m'ha rebolicat especialment la panxa en escoltar al rei, de Cospedal, Rita... dir que en solidaritat amb mi i els meus col·legues tampoc cobraran enguany la paga de nadal. Potser hi haurà qui valore el seu "sacrifici" com un gran gest però jo note que se'm pixen a la cara. Ja n'hi ha prou de retallar-nos la vida (mentre no es toquen les grans fortunes ni l'església) i damunt riure's dels ciutadans. Jo vos propose unes altres mesures si voleu mostrar-me la vostra solidaritat:


Incloure totes les dietes al sou perquè els ciutadans coneguem exactament què cobra cada polític? No seria millor fixar un sou màxim per als càrrecs públics (inclòs el rei mentre existisca)? Prohibir expressament la duplicitat o triplicitat de càrrecs remunerats? Penalitzar (apartar de la política) a aquells càrrecs públics que facen fraus (cobrar dietes per ser de "provincias" però viuen en Madrid des de fa anys, cobrar per no treballar (com Camps que només ha anat 3 dies a Les Corts des que fou imputat o els 584 euros extres per no reunir-se ), cobrar sous vitalicis per haber ocupat un càrrec públic durant 4 o 8 anys (i a més  no és incompatible amb altres ingressos)? O simplement que qui no estiga present als plens de les Corts durant tota la sessió no cobre? per què no hi ha un màxim de diputats per partits (els que es considere necessaris per governar ) i a partir d'aquestos diputats hi haja vot ponderat d'acord amb els vots rebuts (per què hem de pagar a diputats que no treballen i només voten?) Ah, i per favor, que no es puga col·locar a tota la família a dit! (exemple 1, 2 i 3 )

El cas és que aquestes són propostes que segur que no són escoltades pels que manen però que m'agradaria que Compromís denunciara, com ja fa, sistemàticament des de la palestra i en els rodes de premsa però que donara el pas a denunciar-ho també a fiscalia perquè segur que algunes pràctiques són delictes o haurien de ser-ho.

LA POBLA, UN ANY DE PRÀCTIQUES!

Feia setmanes que volia escriure sobre l'experiència que he viscut enguany com a funcionària en pràctiques a l'IES La Vereda de La Pobla de Vallbona. Un any de retallades i mobilitzacions per l'escola pública.

El dia 1 de setembre vaig arribar al centre acompanyada de ma mare (d'allí havíem d'anar a Llíria a fer paperassa) per presentar-me i comentar que havia d'anar als exàmens de setembre a Castelló. La primera presa de contacte fou prou gelada perquè va passar molta estona fins que algú em va atendre.

Més tard, quan vaig conéixer les meues companyes de departament, vaig saber els grups que donaria i em vaig ubicar ja va ser diferent, com sempre però especial perquè enguany estava en pràctiques.

Des dels primers dies de curs van començar les samarretes negres "Per una escola pública i de qualitat" i les concentracions els dilluns a la porta del centre. Després vingué el #Fabratenimfred, les assemblees de profes, les concentracions amb els alumnes i eixir a la tele. I més tard les manifestacions a València, la primavera valenciana, el tancament al centre...i les vagues.

I ací volia parar, a les vagues, per primera vegada a la vida vaig viure què era el sentiment de classe, la ràbia que sents quan companys i companyes es despengen de la lluita amb excuses de dubtosa potència, la pinya que fas amb els companys de lluita i com ja no mires igual als esquirols, el neollenguatge a les assemblees i la por a parlar clar, la poca cultura de debat i de discrepància que ens han inculcat per tal de caure ràpidament en la discussió personal, i com et van fallant les forces...

En fi, a l'IES he estat molt a gust, amb els alumnes he trobat complicitats i resistències, crec que els he ajudat a vore que la física i química està connectada amb la nostra vida, que cal esforçar-se per tindre èxit, que cal concentrar-se per treballar a gust, que els profes som accessibles i que els podem ajudar... i amb un grup de profes he sentit el què vol dir lluitar junts per uns ideals però també la impotència de vore com el sistema ens ha fet poc resolutius i poc entregats a la lluita.

També recorde les visites de l'inspector amb interrogatori inclòs i la visita a la classe de 2nL, la més nombrosa i com els alumnes es van portar millor que mai. El curset de riscos laborals, la redacció i entrega de la memòria, per fi acabar la burocràcia!!

I el final de curs, els claustres amb els xantatges de Conselleria en forma de requisits per a les comissions, la lluita per les optatives i hores per als departaments, els recels entre companys i el "sálvese quién pueda"... sobretot recordaré sempre la carta d'Ángel a l'últim claustre i el minut de silenci. I després el dinar i sentir que hi ha persones amb qui has teixit complicitats, que t'alegrarà molt en retrobar-te casualment amb elles (o no tan casualment perquè els que reivindiquem la causa de la pública abracem mil causes)

I quan em donaren la definitiva al nº5 de Torrevella. D'entrada, gerro d'aigua freda, després resignació i finalment trobar motius per viure-ho com un repte més a la vida. Sentiments encadenats i treball de reflexió per no crear traumes on d'entrada no n'hi ha. Fa un any vaig aprovar les oposicions, 8 anys després de començar a intentar-ho (alguns escrits sobre les opos: 2008, 2009 i 2011) no puc vore negre el que he desitjat tant de temps!

Acabar el curs amb més manifestacions, la solidaritat amb el professorat interí, perquè vaig prometre'm que sempre portaria una interina dins de mi. I sentir orgull quan veig que hi ha altres que tampoc no defalleixen.

La rendició no està al nostre vocabulari, seguim, seguirem!

43 morts + 47 ferits = #0responsables La ferida encara sagna!

#0responsables a què esperen els TREBALLADORS HONRATS per explicar què va passar a les entranyes de C9 el dia 3 de Juliol de 2006 i posteriors? A què s'aplique l'ERO? #paràlisidhorror


#0responsables a què esperen els TREBALLADORS HONRATS per explicar què passà a les entranyes FGV dia 3 de Juliolde 2006 i posteriors? A que els acomiaden? #paràlisidhorror

#0responsables a què esperen els TREBALLADORS HONRATS per explicar què passà a les entranyes del JUTJAT durant judici accident i per què el fiscal va agilitzar el judici i no va investigar més enllà de la versió oficial? A la jubilació? #paràlisidhorror

#0responsables poden dormir tranquils els TÈCNICS de FGV ADOCTRINATS I ASCENDITS PER MENTIR a la Comissió d'Investigació de l'accident del metro? Han anat a teràpia? #paràlisidhorror

#0responsables poden dormir tranquils els TÈCNICS QUE DESBALLESTAREN EL TREN (PER ELIMINAR PROVES) ABANS ACABAR JUDICI de l'accident metro? #paràlisidhorror

#paràlisidhorror #paràlisidhorror #paràlisidhorror #paràlisidhorror #paràlisidhorror

43 morts + 47 ferits = #0responsables 6 anys després la ferida encara sagna!