Ja fa temps que no puge en vaixell, que no note el moviment oscil·lant
de les ones, l’avançar poc a poc i sense pas ferm, aparentment sense rumb.
Ja fa temps que la voràgine del dia a dia no em deixa temps per pensar,
que m’empeny solament a resoldre els problemes que se’m presenten amb la major
coherència possible.
Ja fa temps que no tinc temps per planificar, que em resistisc a ser
arrossegada per la corrent però més per rebel·lia i instint de supervivència
que per tindre un pla de combat dissenyat amb precisió.
Però hui, aquest matí, fa uns minuts, ara, he decidit traçar el meu
propi camí. Segurament no serà una drecera asfaltada sinó una senda pedregosa
que, de tant en tant, m’obligarà a recular per modificar l’itinerari previst. Ha arribat l’hora de deixar de banda les pors
i relativitzar pressions alienes.
Si, ja no valen excuses, he de fer el que vull fer, he d’obrir un camí
entre la malesa, protagonitzar una aventura pròpia. Potser s’uneix alguna altra
persona intrèpida, però si vaig sola, tan se val!
Això sí, ho tinc clar, abans d’encarar-me al projecte agafaré un menut
vaixell, sense motor però amb bon velam i quatre rems. Experimentaré la calor i la suor de l’esforç
però també la calma de deixar-se dur sobre les ones, la frescor de l’aigua en
submergir-me i la sal a la boca. Estrés i relax s’alternaran al ritme marcat
per les hores.
De tornada a casa em posaré cara l’ordinador i no m’alçaré fins que no
tinga el material necessari per afrontar les primeres etapes de la travessia.
La decisió està presa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada