dilluns, 16 de juliol de 2012

LA POBLA, UN ANY DE PRÀCTIQUES!


Feia setmanes que volia escriure sobre l'experiència que he viscut enguany com a funcionària en pràctiques a l'IES La Vereda de La Pobla de Vallbona. Un any de retallades i mobilitzacions per l'escola pública.

El dia 1 de setembre vaig arribar al centre acompanyada de ma mare (d'allí havíem d'anar a Llíria a fer paperassa) per presentar-me i comentar que havia d'anar als exàmens de setembre a Castelló. La primera presa de contacte fou prou gelada perquè va passar molta estona fins que algú em va atendre.

Més tard, quan vaig conéixer les meues companyes de departament, vaig saber els grups que donaria i em vaig ubicar ja va ser diferent, com sempre però especial perquè enguany estava en pràctiques.

Des dels primers dies de curs van començar les samarretes negres "Per una escola pública i de qualitat" i les concentracions els dilluns a la porta del centre. Després vingué el #Fabratenimfred, les assemblees de profes, les concentracions amb els alumnes i eixir a la tele. I més tard les manifestacions a València, la primavera valenciana, el tancament al centre...i les vagues.

I ací volia parar, a les vagues, per primera vegada a la vida vaig viure què era el sentiment de classe, la ràbia que sents quan companys i companyes es despengen de la lluita amb excuses de dubtosa potència, la pinya que fas amb els companys de lluita i com ja no mires igual als esquirols, el neollenguatge a les assemblees i la por a parlar clar, la poca cultura de debat i de discrepància que ens han inculcat per tal de caure ràpidament en la discussió personal, i com et van fallant les forces...


En fi, a l'IES he estat molt a gust, amb els alumnes he trobat complicitats i resistències, crec que els he ajudat a vore que la física i química està connectada amb la nostra vida, que cal esforçar-se per tindre èxit, que cal concentrar-se per treballar a gust, que els profes som accessibles i que els podem ajudar... i amb un grup de profes he sentit el què vol dir lluitar junts per uns ideals però també la impotència de vore com el sistema ens ha fet poc resolutius i poc entregats a la lluita.

També recorde les visites de l'inspector amb interrogatori inclòs i la visita a la classe de 2nL, la més nombrosa i com els alumnes es van portar millor que mai. El curset de riscos laborals, la redacció i entrega de la memòria, per fi acabar la burocràcia!!

I el final de curs, els claustres amb els xantatges de Conselleria en forma de requisits per a les comissions, la lluita per les optatives i hores per als departaments, els recels entre companys i el "sálvese quién pueda"... sobretot recordaré sempre la carta d'Ángel a l'últim claustre i el minut de silenci. I després el dinar i sentir que hi ha persones amb qui has teixit complicitats, que t'alegrarà molt en retrobar-te casualment amb elles (o no tan casualment perquè els que reivindiquem la causa de la pública abracem mil causes)

I quan em donaren la definitiva al nº5 de Torrevella. D'entrada, gerro d'aigua freda, després resignació i finalment trobar motius per viure-ho com un repte més a la vida. Sentiments encadenats i treball de reflexió per no crear traumes on d'entrada no n'hi ha. Fa un any vaig aprovar les oposicions, 8 anys després de començar a intentar-ho (alguns escrits sobre les opos: 2008, 2009 i 2011) no puc vore negre el que he desitjat tant de temps!

Acabar el curs amb més manifestacions, la solidaritat amb el professorat interí, perquè vaig prometre'm que sempre portaria una interina dins de mi. I sentir orgull quan veig que hi ha altres que tampoc no defalleixen.

La rendició no està al nostre vocabulari, seguim, seguirem!

1 comentari:

Juan Pedro Serrano ha dit...

Quienes pensamos que hay que mantener la lucha y, todavía más, implementarla, te echaremos de menos el próximo curso. Personas como tú son necesarias en los institutos, para redescubrir conceptos como compromiso profesional, reivindicación y defensa de los derechos del profesorado y del alumnado.
Te he enlazado en mi blog y seguiré tus reflexiones. Un abrazo.