25N DIA INTERNACIONAL PER LA ERADICACIÓ DE LA VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES

IAIO, et devia unes paraules...

Este estiu, mentre estava de viatge a Argentina el teu cor va dir prou. Tenies 91 anys i la vista ja no et servia quasi per a res, per culpa de les caractes que no vas voler operar-te fa uns anys.

No vaig estar al soterrar i no vaig vore't com si estigueres dormidet al taüt. Aquest tràngol no el vaig passar i m'alegre, però ahir abans de dormir-me em van vindre a la ment una multitud de records amb tu i vaig pensar que els havia d'escriure.

Tot i la manca de relació amb nosaltres, cada estoneta que passava últimament al teu costat em feia sentir bé, i crec que a tu també. Manteníem una complicitat difícil d'explicar d'una néta i un iaio mig desnaturalitzat com et veia i et veig encara. Un iaio que no convocava dinars familiars, que no oferia paelles els diumenges, que no feia regals sinó que donava diners, que no deia mai gràcies...

Malgrat això, són molts els bons records que guardaré sempre amb mi. Alçar-se a vore arrancar la diana de les 6 del matí a la plaça de la "bandeja" d'Alcoi o la processó dels xiulitets. El piset del carrer de Sant Joan que tants mal de caps et donava per culpa de les goteres i el senyor del pis de baix que no volia pagar.

Les històries de la fàbrica veient fotos antigues de la família. Quan van comunicar-vos que vos expropiaven la casa de la família per les obres del metro a Mislata. la casa on feies les teues plantacions de floretes dins de potets de iogur perfectament marcats per saber quins eren de cada varietat per plantar-les a Set Aigües i donar color a l'estiu.

El pis de dalt on venien els reis quan érem menuts després de la cavalcada, com en Alcoi, i on estaven trastos dels fills bessons: orles, bicicletes... i on es quedava a dormir la tia Emilieta quan venia de visita.

I la vivenda, porta amb porta amb la de la teua germana Angelita, amb les campanes i la cordeta per obrir la porta del pati. El menjador que poques vegades vam gastar però que guardava la minicadena i la cinta de "Los pajaritos" que ens posaves a Àngela i a mi quan te la demanàvem. I el menut al costat de la cuina. Aquells xurros que anàvem a comprar junts a un lloc on els feien al moment per menjar-los arrebossats de sucre.

I les visites al despatx de la música al local que es va aconseguir finançar gràcies a la subscripció popular que tu vas impulsar quan eres secretari. I als jubilats, i aquella visita a la fàbrica "Payà" que et va portar a Mislata on et tenien tant de respecte i on encara es fabrica paper de fumar de primeríssima qualitat en unes instal·lacions noves però a l'ombra dels fumerals antics.

Eres molt llépol i per això t'encantava fer-te pomes al forn o arròs en llet. Eres hàbil per a la cuina!

I la caseta de Set Aigües, les vegades que vam anar en tren, des d'on vam fer tantes excursions un estiu: a la font del burro, al poble, al túnel número 1, on m'ensenyares alacrans i de nit féiem collita de caragols moros i cristians. Les neteges dels aljubs i la por que passàrem quan van fer el de l'entrada i va començar a ploure a bots i barrals i se n'anà la llum. I la furgoneta que pujava queviures. I la manguera per regar les plantes, els fanalets que enceníem cada nit, la mecedoreta qeu em comprares quan era menuda i la caseta de les ferramentes.

Recordaré també les converses d'estos últims anys, recordant la teua vida a Mislata i a Alcoi, les visites al sintron que t'alleujava l'angoixa, la desesperança i la ràbia de quedar-se sense vista i conéixer l'obstrucció d'una vàlvula del cor que t'avisava per on t'arribaria la mort.

I també recordaré el mig-somriure que encara aconseguia arrancar-te quan et feia bromes en veu baixa agafant-te la mà.

Eres cabut però això t'havia ajudat a ser un excel·lent comptable i secretari tant per guanyar-te les garrofes des dels nou anys com després servint a totes les associacions que vas recolzar i que t'havien regalat els pergamins que omplien les parets de la casa: la Falla Creu i Mislata, la Penya Ciclista, la Banda de Música, l'"Hogar del Jubilado"...

Iaio, l'altre dia vaig anar amb ma mare a vore la làpida al cementiri i allí hi haiva una foto teua, amb la teua omnipresent corbata que et vas posar cada dia sense distingir dies de faena i festius, estar dins de casa o eixir a passejar. Ara, quan vaig a vore a la iaia, et trobe molt a faltar.

LLÀGRIMES PER AFGANISTAN

Fa un mes em vaig llegir el llibre Mil Soles Espléndidos de Khaled Hosseini. Me'l va regalar Puri per a l'aniversari. L'autor afganés ens explica la realitat d'una dona del seu país des que naix fins que mor. És un relat que val la pena llegir, sents el dolor al pit quan lliges alguns capítols i això no és fàcil d'aconseguir. A mi em va commoure tant que vaig passar fins i tot nits sense dormir però això pense que és bo. Convé llegir històries de persones que pateixen i com segueixen avant sense resignar-se perquè sinó tenim tendència a magnificar les nostres xicotetes misèries i oblidar que som privilegiats i a la vegada còmplices del que passa a altres llocs del món. Afganistan només ix als telenotícies quan hi ha algun atemptat. La resta de notícies no existeixen. I allò que no és notícia no existeix. Calen rostres de les famílies, dels infants, de les dones joves perque sinó sembla que Afganistan siga un país de suïcides barbuts.

Hui he trobat una altra perla a l'edició digital d'El País "El volador de cometas" de Ramón Lobo. Un article d'Afganistan. Un altre rostre amb cara i ulls. Una altra història per repensar el món i repensar-nos a nosaltres mateixos. Per sentir com ens brollen les llàgrimes dels ulls només amb la màgia d'un relat quotidià.

A mi m'ha impactat i l'he fotocopiat per a l'hora de tutoria que tinc els divendres amb els meus alumnes de 3rC. A ells també els ha captivat i el relat ha donat pas a un enriquidor debat sobre els immigrants i l'accés a un treball digne.

Llegir, pensar, parlar i escoltar, debatre i matissar opinions,...la salsa de les relacions humanes i tan sovint arraconades a base de currículums, exàmens i demés històries de burocràcies educatives.

Ahir em vaig enfadar en vosaltres i hui m'heu emocionat veient-vos discutir sobre un tema argumentant amb la mà en cor...

QUAN CAURÀ EL MUR DELS VALENCIANS?

Ahir tot el món celebrava els vint anys de la caiguda del mur de Berlin. Un gran pas polític que va satisfer les necessitats dels ciutadans de banda i banda. Hui llegia al diari que encara queden al món molts murs per enderrocar: el del sahara, el de palestina, el que separa les dos corees, el que barra el pas als mexicans quan volen anar cap al nord...

I de sobte m'ha vingut al cap el meu País, i com d'important seria que caiguera un mur invisible que, al meu parer, ens té condemnats com a valencians i valencianes.

Hi ha una part de ciutadans que es mouen per la nostra cultura, la nostra llengua, el nostre territori, per la gent que té menys recursos o la que ha vingut d'un altre lloc del món a treballar i a viure... És un percentatge no excessivament gran de població però que funciona com una font de valors on s'abeura un bon ramat de consciències. Aquestes persones tenen, per tant, un valor incalculable per a una societat, la valenciana, mig endormiscada, mig anestesiada per una allau popularsocialista que ja fa anys que pretén anhiquilar-la poc a poc, sense alçar massa polseguera però sense un segon de treva: ara impedisc que puguen estudiar en valencià més 75000 alumnes, ara envie professors sense capacitació lingüística, ara desconnecte repetidors de TV3, ara aprove un PAI o plantifique un abocador enmig d'un paisatge preciós, ara dissenye el traçat de l'AVE i una nova autovia pel mig de l'horta, ara canalitze el Carraixet sense cap justificació, ara elimine el valencià dels ajuntaments, ara col·loque candidats que no estimen el País Valencià ni defensaran mai els nostres interessos al parlament espanyol/europeu,... i més i més.

Amb aquest panorama, un altre País tindria un partit polític fort que representara un altre model i que aglutinara tots els vots dels que es mouen i dels que s'impregnen ideològicament dels que es mouen. Aquest partit apostaria decididament per recolzar les iniciatives d'aquests moviments amb mocions, programant i finançant projectes en la línia de valencianitzar la societat, projectaria un urbanisme sostenible i defensaria els valors de les empreses/cooperatives per eixir de la crisi.

Jo pense que eixe partit existeix i es diu BLOC però no es un partit fort (encara) perquè hi ha molts ciutadans, dels que es mouen, que si bé reconeixen la tasca concreta que duu a terme en els ajuntaments, les diputacions i les corts valencianes, no el reconeix com a referent. Pitjor encara, opta per escampar tòpics ideològics i no el resultat de les seues accions diàries.

És eixe el mur que cal enderrocar, no calen noves plataformes que pressionen els polítics sinó persones amb gran trajectòria en els moviments socials que es sumen a l'únic partit que defensa a les institucions el que estan farts de defensar al carrer. Persones amb renom que reconeguen la tasca de valencianització i de defensa del territori que duu a terme el BLOC. El nostre País necessita que persones que deixen de ser dirigents d'associacions cíviques importants donen el pas a la política però de la mà de l'únic partit que hui per hui té potencial per esdevindre el referent del valencianisme social i cultural.

Perquè està clar que tots els militants del BLOC signaran la ILP "per una televisió sense fronteres" que impulsa ACPV com també ho feren fa uns anys "amb la de l'horta", tots els regidors i regidores del BLOC assisteixen i recolzen les Trobades d'Escola Valenciana, programen concerts de música en valencià a les festes i acullen festivals del COM o festiverns que havien quedat sense ubicació, es manifesten al costat de la intersindical valenciana pel requisit lingüític quan altres sindicats se'n desmarquen, presenten setmanalment preguntes i proposicions no de llei a les Corts Valencianes en defensa del xicotet i mitjà comerç, les Pimes, la sanitat i l'ensenyament i el transport públic, molts són voluntaris pel valencià i altres venen bons d'ajut de plataformes ecologistes, impulsen associacions de comerciants, dinamitzen associacions culturals o són socis de Ca Revolta. Està clar que el BLOC no necessita noves plataformes que el pressionen ideològicament perquè ja sap reunir-se amb qui calga per rebre consells i està alerta a les reivindicacions dels moviments socials i culturals valencianistes.

Mentrestant a l'altra banda del mur, poques persones entenen que sense un partit valencianista fort el País no té futur. No són suficients el valencianisme social i el cultural. Ho diu una i altra vegada el meu estimat Quico Mira i així ho pense jo també.

Quan caiga el mur dels valencians tindrem oportunitat de gaudir de la nostra identitat, de viure com valencians i valencianes amb tranquil·litat, d'estimar el nostre paisatge sense veure'l en perill cada segon que passa, existirà premsa en valencià i no desapareixeran revistes per manca de recolzament institucional, no serem una societat en precari, una societat de subsistència sinó una societat amb personalitat pròpia i orgullosa de la seua valencianitat.

Jo vaig fer esta reflexió fa temps i per això sóc militant del BLOC, espere que altres que encara no l'han feta la facen i ajuden a enderrocar aquest mur. O el mur de Berlin haguera caigut si no hagueren donat el pas els polítics de torn?

La teua veu fa tants anys que em té enamorada...

Hui he llegit a vilaweb que t'han fet honoris causa per la Universitat de Lleida, ja fa tants i tants anys que jo et vaig fer honoris causa al meu coret...

Quan era xiqueta ja et cantàvem baix les garroferes la meua cosina Alícia i jo: Aigoooo, vos demana'm, aaaaa,aigooooo! i tantes i tantes cançons...

no m'he perdut cap concert dels que has fet prop de casa i encara tinc la cinta de vídeo dels teus 30 anys al Palau Sant Jordi.

Com som d'injustos amb els nostres, hauries de ser un referent per a aquells que hui canten al mestissatge, tu vas ser de les primeres que vas amerar-te de sons mediterranis...

En fi, que tenia ganes de fer-te un xicotet homenatge, he buscat al youtube, he escoltat aquest vídeo i m'han caigut les llàgrimes. Només la teua veu m'emociona tant.

Segueix cantant Mariadel, segueix cantant-me.

Gràcies Cristina...

En estos temps d'intolerància front a la diferència, aquestes declaracions de Cristina Almeida, m'arriben al cor!

Perquè no és normal que apallissen a un jove a la porta de sa casa per ser valencianista i no passe res. Perquè no és normal que els nazis desfilen pel centre de València i els policies enlloc d'identificar-los i detindre'ls conviden als demòcrates a anar-se'n per un altre carrer. Perquè no és normal que jo tinga por de trobar-me a un feixista per la meua ciutat mentre el delegat del govern mira cap a un altre costat.

Perquè és trist que allò que no és normal passe cada dos per tres al meu País, per això m'emociona Cristina Almeida. Perquè és una goteta de tendresa en aquest món al revés on el que es sembra a la televisió és la superficialitat, l'individualisme, l'Espanya monolítica,... i a la vegada es silencien episodis d'odi i violència com si agranàrem el carrer i amagàrem el fem baix d'una estora.

Gràcies Cristina, els teues paraules són com un got d'aigua fresca en el desert!

UN ALTRE 9 D'OCTUBRE LLUNY DE CASA...

Hui me'n vaig de viatge a Granada. Per segon any consecutiu no estaré el 9 d'octubre a València, enguany el dedicaré a visitar l'Alhambra.

Des de la distància, no obstant, esta nit pensaré en el gran concert que ha organitzat el Bloc Jove a Godella, un gran concert de música electrònica en valencià amb els grups valencians més representatius del gènere (Orxata Sound System i Rapsodes) en companyia dels Pirats Sound Sistema, i de teloner Mc Fabre, un xic que trencarà el gel amb les seues cançons parlades. Un concert coherent, si senyor, perquè ja comença a ser contraproduent fer potipotis de grups d'estils diferents que no comparteixen més que la llengua. No, ja toca planificar cartells on la música en valencià ocupe un lloc privilegiat, clar que sí, però on prime la coherència d'estils per tal que el públic siga capaç de percebre què vol dir que reivindiquem la normalitat de la música en valencià. O s'imaginem un concert amb ACDC, Shakira i Ramoncín?

Bé, un altre tema és la ràbia que em dóna que la senyora Rita ens haja guanyat la partida. Vull dir que m'encén per dins que eixe concert deixe de fer-se al centre de València, perquè és el que volia Rita i ho ha aconseguit a base de prohibicions, requisits impossibles i policies nacionals. Em fot que la coordinadora Bloc Jove haja abandonat la batalla (espere que l'any que ve tornem a la càrrega) perquè Rita Barberà esta nit es fotrà un bon McCallan per celebrar-ho la nostra renúncia però entenc la decisió perquè no som una associació sobrada de recursos i la retirada de la barra va suposar un gran forat econòmic per a la nostra organització i no podíem tornar a arriscar-nos.

Unes hores abans del concert, a les 20h, és la marxa cívica organitzada pel BLOC, des de la plaça de la Reina al monumet a Jaume I. Marxa, marxa, no en té massa la veritat, però és una bona ocasió per retrobar-se amb amics i amigues i per fer allò que jo anomene "arreglar el món" o, el que és el mateix, reflexionar col·lectivament sobre el país/poble/comarca on vivim i sobre el fem/podríem fer per millorar-lo! El compromís de la gent del BLOC amb la terreta és gran, enorme m'atreviria a dir i només qui està en una associació pot imaginar-se l'energia i el temps de dedicació que representa. El cas és que ho fem per cabuderia perquè pensem que un altre País Valencià és possible però també amb l'alegria de saber que ho fem perquè volem i ens agrada.

I demà, 9 d'octubre,... pel matí, ais, això si que em fa patir, els joves de València ciutat fa dos anys que assisteixen a la processó cívica amb la il·lusió de normalitzar la presència al carrer del nacionalisme progressista als actes oficials de la diada. I em sembla bé que conste!

Jo enguany no estic, però si estiguera segurament tampoc hi aniria. No em sent orgullosa de ser valenciana, ho sóc i exercisc cada dia la meua valencianitat però no m'emociona gens vore com baixen una bandera del balcó de l'ajuntament ni em posen la pell de gallina les ofrenes florals. No sent en mi eixa valenciania, què voleu que faça?!

Però dic segurament perquè, malgrat no tindre eixos sentiments, potser si que hi assistiria. Em plantejaria anar a recolzar els meus companys i companyes, sobretot perquè els plouen amenaces de grupúsculs feixistes d'eixos que a la nostra terra actuen amb total impunitat. I això no pot ser,és una vergonya que s'ha de respondre amb la contundència democràtica que representa molta gent unida desfilant pel carrer sant Vicent dient SOM I SEREM VALENCIANS.

L'agenda d'actes s'acaba per la vesprada, a la manifestació, on si que he participat quasi tots els anys de la meua vida: de la maneta dels meus pares primer, amb els companys i companyes de l'institut després i amb els amics fins a dia de hui. I supose que aniré sempre que estiga a València.

El nacionalisme per a mi vol dir estimar allò propi i posar-ho en valor. Reivindicar major presència de la nostra cultura i la nostra llengua a tots els àmbits per poder ser una cultura normal a un país normal. I és a la trinxera on hem sent bé el dia 9 d'octubre, queda molt per fer i només es farà si eixim al carrers de la ciutat a dir que existim i no ens resignem a seguir sent un país de segona regional amb polítics mediocres i corruptes.

En fi, me'n vaig a Granada a curar la malaltia de l'estrés. Els profes arranquem el curs amb feina per dalt de les orelles, paperassa i més paperassa, preparació de classes, reunions de pares, reunions de tutors... i el 9 d'octubre ens pilla massa prompte! Almenys a mi, per això espere ser prompte funcionària i poder preparar l'inici de curs en juliol, per no necessitar tan prompte una cura antiestrés i poder viure tranquil·lament aquesta marató d'actes!

Ens veiem en la marxa al Puig que enguany la vespra també guarda una sorpresa!