Perquè només per trobar-nos tots junts ja valgué la pena! Enguany tocava Alacant i cap allà férem, uns en cotxe, altres en bus...no podíem faltar!
Una abraçada ben forta a tots els de la foto (Pepe, Encarna, Roser i Lluís-els nostres pares- i Sandra, Geles, Vicent, Trini, Ramón i Roser) que vam fer unes quantes hores de viatge per cridar ben fort que ens estimem tots els racons de la nostra terra i... ja avisem, la ràbia la tornem alegria...i és per això que no defallim!
Faltaven els meus germans però...l'any que ve no faltaran!
4 comentaris:
És trist que en aquest país nostre hàgem de manifestar-nos per a dir que existim, que en formem part, que hi hem sigut sempre, que només volem viure amb normalitat. Però és sempre motiu d'alegria retrobar-nos i prendre junts i juntes les nostres ciutats.
Dóna gust tindre amigues com tu, i conservar-les durant tant de temps!
Molts besos,
Sandra.
PS: Hem eixit molt bé a la foto!
Tot un plaer, Rosella, aquest espai. A vegades val la pena circular per la xarxa...
waaaaaaaaaaaaaaaaapa!
M'encanta la foto!! tot un símbol de resistència!! trobar-vos a Alacant (que no ho dubtava) va ser una alegria, i sí, faltaven els teus germans, Ro, però que des d'altres latituds també fan la seua 'guerra'.
Endavant amb el Blog!
Besets.
Publica un comentari a l'entrada