
Perquè només per trobar-nos tots junts ja valgué la pena! Enguany tocava Alacant i cap allà férem, uns en cotxe, altres en bus...no podíem faltar!
Una abraçada ben forta a tots els de la foto (Pepe, Encarna, Roser i Lluís-els nostres pares- i Sandra, Geles, Vicent, Trini, Ramón i Roser) que vam fer unes quantes hores de viatge per cridar ben fort que ens estimem tots els racons de la nostra terra i... ja avisem, la ràbia la tornem alegria...i és per això que no defallim!
Faltaven els meus germans però...l'any que ve no faltaran!