dijous, 3 de gener de 2008

LA DOLÇAINA I L'EMOCIÓ...

Fa dotze anys vaig començar a tocar la dolçaina, a l'Escola Municipal de Dolçaina i Tabal del poble. Crec que vaig començar perquè el so d'aquest instrument em fa vibrar, això sí, sempre que estiga ben tocat perquè sinó pot arribar esdevé la més gran tortura.
Els meus mestres des d'aleshores han estat, A.Blay, des del principi i encara ho és, i X.Richart al conservatori durant 4 o 5 anys. Ells, a banda de la tècnica necessària per gaudir mentre toque, també m'ensenyaren moltes més coses. Un bon mestre, al meu parer, és aquell que no es limita a ensenyar-te el temari sinó aquell que afig els ingredients necessaris per fer-te una persona amb criteri. Jo, als meus 16 anys, com molts dels joves que comencen a tocar, associava dolçaina a reivindicació nacional. Ara, uns anys més tard i gràcies a llargues converses amb uns i altres i als anys que porte de bolo en bolo, he abandonat eixa idea per deixar pas a la següent sentència: "La dolçaina és un instrument i punt". No obstant, sempre convé saber d'on venim. La dolçaina ( i el tabal, que sense tabal no fem res!) és l'instrument amb arrels més profundes al poble valencià. Sempre lligat a la festa però també al dol, a la tristor i a l'alegria, ha sobreviscut a temps d'oblit i de menyspreu. Amb un timbre agut i potent, el seu ús sempre era avisar a la gent que alguna cosa passava al poble, depenent de la tocaeta era una processó, una plega, una cercavila, una dansa... Els dolçainers aprenien sense partitures, repetint el que tocava el mestre gràcies al bon oït musical. I així anava passant tota la sabiesa popular de generació en generació amb una bona dosi de secretisme inclòs.
Hui en dia, existeixen moltíssims mecanismes per fer saber a la gent que estem en festes o que cal rascar-se la butxaca per una bona causa, però està clar que als valencians i valencianes ens segueix agradant el seu so estrident i per això la dolçaina i el tabal segueixen sent un ingredient indispensable de la festa i a més segueix cridant als veïns a assomar-se als balcons a vore què passa!
Ara bé, no ens quedem amb els saragüells i el jupetí, perfa! Per sort per a alguns com jo, el món dolçainer va anar canviant quan la dictadura franquista ens va deixar respirar. S'editaren alguns mètodes i es va començar a fer classes més o menys reglades. Les possibilitats tècniques de l'instrument van anar augmentant i també els àmbits on es feia servir, es va seguir tocant cercaviles i dansaes però també als grups de rock, amb tabal però també amb acompanyament de banda de música o de grup de percussió, com a solista o en gran colla, al carrer o en auditoris, en grups de jazz o acompanyada d'orgue... I tot això sense tindre la consideració d'"instrument". Atenció, fins fa 2 anys era l'únic instrument tradicional
"no oficial" de tot l'estat!
Aquesta situació començà a ser insostenible a mesura que l'interés de més i més joves per aprendre i millorar va tornar-se reivindicació i finalment la dolçaina té currículum propi al conservatori.
És a dir, hui en dia, si algú vol ser músic i ser-ho en l'especialitat de dolçaina pot fer-ho, ja no cal que estudie saxo o flauta de bec o percussió com estava passant fins fa quatre dies per tindre un títol... Això sí, la satisfacció no pot ser completa, només està aprovada la titulació de grau mitjà quan el necessari per tindre la carrera de música és tindre aprovat el grau superior i, a més a més, el tabal tampoc no està inclòs a l'especialitat de percussió. Estem a meitat camí però es pot dir tranquil·lament que, l'estudiant de dolçaina que faça els sis cursos i els aprove tindrà un paper oficial. No com jo, que vaig fer els 6 cursos de dolçaina al Conservatori José Iturbi de València però mai vaig poder matricular-me de les assignatures complementàries i, per tant, el certificat que em van donar en acabar no val per a res. I per a res vol dir per a res, si vull aconseguir el paper oficial hauria de començar de zero.
I com jo ja no tinc ni edat, ni temps, l'oficialitat m'ha arribat tard i d'ací uns anys no podré fer classes a cap escola de música perquè el títol serà un requisit indispensable. Això sí, seguiré sent feliç tocant amb la meua colla , acompanyant arròs caldós i de tant en tant en alguna audició expressant sentiments acompanyada per un piano o una banda o el que siga...
I també seguiré gaudint sempre que vaja a tocar la processoneta del matí de la mare de déu de la salut a Algemesí o a les festes de santa tecla de Tarragona i també quan vaja a vore les danses de Bocairent o les carasses de petrer o qualsevol altra festa on els grans protagonistes siguen la dolçaina i el tabal. Festes que naixen del poble i per al poble.

En fi, que si algú té ganes que li explique com era "l'esquizofrènic món dolçainer" fa 3 anys que em convide a una cervesa i xarrem, de moment mireu aquest vídeo i digueu-me si no us emociona ( jo estava allí tocant i tenia la pell de gallina)



i qui pense encara que és un instrument de segona que em convide a una altra cervesa i li passaré cosetes perquè es deleite amb bona música i li recomanaré una sèrie de grups i/o solistes que el deixaran flipat/da.



6 comentaris:

Àngel Pérez ha dit...

Quina gran raó tens Rosella. A mi la dolçaina sempre m'ha cridat l'atenció tocar-la, possiblement jo no l'haja associat amb la reivindació nacional, però si com un instrument del País Valencià. Bé, ja ho expliques molt bé.
Simplement que la dolçaina i qui li sap tocar bé (a mi em queda molt que practicar, jeje) et fica la pell de gallina i qui no ho sap apreciar... que preste atenció per que quan la senc sempre em naix un sentiment dins de mi que no com explicar-ho.
Per cert, quin és el teu proper volo amb Arrós Caldós? Ja que em permetras que et tire unes floretes ja que toques molt bé i res d'envejar amb els grans mestres.
Una abraçada.

Noia de vidre ha dit...

Una més amb la pell de gallina. És innevitable, sempre se'm posa la pell de gallina i m'entra una coseta al cos.

M'ha agradat el post dolçainer.
Quina llàstima això de la titulació.

Ais, i bon any, ja posats!
Ens veiem prompte que en breu tenim reunioneta comarcal.
Un beset Ro

Ximo Albero ha dit...

Ei Ro!!! em passe jo també per ací! eixe any va ser quan vaig anar amb tu a Algemesí?? va ser genial! llastima que coincidisca molt a menut amb bolos per la Mariola i no puga anar...
Em pareix molt be com has parlat de la dolçaina, per exemple em van ensenyar uns videos de gent al festivern que duia 2 setmanes tocant i anava per ahí fent el garrulo, pense que hi ha gent que "toca" la dolçaina i s'ho pren com "el pito del sereno" i.. no es així!! un poc de respete amb l'instrument i amb la gent que intentem fer-lo creixer.

Albert Llueca ha dit...

ens volen furtar la dolçaina....jejejej sort wapa

Artur Josep Martínez ha dit...

Potser hauràs de fer un café per convèncer a mon pare d'allò de la dolçaina, ja veus tota la vida músic i sempre ha fet comentaris de la dolçaina com a instrument menor. A mi no em cal, ja m'has convençut, soc faciló.

bloc jove_petrer ha dit...

Té pecat. Sóc petrerí i mai no he anat a "Les Carasses". Això sí jo també m'emocione quan sent el so de la dolçaina i el tabal, sobretot de la Colla "El Terròs" del meu poble.

David (Petrer)