CARTA OBERTA A L'EXECUTIVA: UN MOMENT, NO ENS PRECIPITEM, PRIMER PENSEM...

Els últims dies de curs vaig llegir al diari una notícia en què es comentava que el BLOC estava negociant el fitxatge de Joan Ribó. Fa uns dies Mónica Oltra negava rotundament que Iniciativa s'integrara al BLOC. I fa escassament unes hores he llegit al blog d'Enric Nomdedéu un altra opinió al respecte (que per cert, compartisc quasi al 100%)

He de dir que no vaig escriure res el primer dia perquè estava en plenes oposicions però ara, no puc callar el que pense, he d'explicar el que sent.

Jo sóc una miserable militant del BLOC d'un poble menut, Bonrepòs i Mirambell. Estic convençudíssima que el nostre País necessita una força política com el BLOC per sobreviure. Crec que el meu partit té un discurs potent per augmentar la seua presència a les institucions i per esdevindre el referent polític dels valencians i valencianes que estimen el País. Estic convençuda del paper que hem de tindre els militants per eixamplar la taca d'oli, per escampar el missatge del BLOC entre simpatitzants i votants d'eleccions municipals on la nostra proposta té més èxit. Estic tan convençuda de la importància de la nostra implicació que arribe a pensar que sense l'esforç de tots i cadascun de nosaltres no tenim futur i per això m'esforce per arromangar-me dia a dia.

Però atenció, des de la fundació del BLOC i fins avui, els militants més actius només estem allistats a una guerra de guerrilles, a l'exèrcit de Pancho Villa, perquè no tenim un objectiu comú, una estratègia clara, un missatge unitari, un grup d'agitadors/es que anime poble a poble als col·lectius, una munió de ciberactivistes amb instruccions clares... i així no anem enlloc, bé si, almenys ens mantenim que no és fàcil amb tan pocs mitjans però anem acumulant fracassos a les esquenes i cada vegada se'ns fa més difícil seguir caminant amb alegria.

I si ens manca tot això, i a més,cada dia que passa els militants de base ens trobem més allunyats dels moviments dels nostres dirigents, ens desdijunem amb notícies de diari que, manipulades o no pels mitjans, ens fan dubtar sobre fins a quin punt compta la nostra opinió al si de l'organització...

És per això que persones com jo, tenim cada dia la temptació d'abandonar la lluita per implicar-nos només al nostre poble. Jo, de moment, em rebele i seguisc parlant amb amics i amigues, preparant accions i comboiant a gent a unir-se al nostre projecte, però altres ja fa temps que estan farts i s'han quedat a casa sense il·lusió, o limiten el seu treball a nivell local.

Què falla? La meua humil opinió és que la direcció del partit ha de parar el carro de negociacions, declaracions i especulacions i concentrar les energies en dissenyar un pla per augmentar l'autoestima dels militants destinant recursos (sobretot humans) a dinamitzar els col·lectius.
Això és el realment important, si els bloquers i les bloqueres ens sentim capaços d'aconseguir el que ens plantegem som molt forts però si ens sentim impotents perquè ens invaeix la sensació que la direcció només es preocupa de l'alta política (i amb prou mala traça per cert!) ens tornem molt i molt febles. I, mentrestant, el partit per fer, o refer, o recuperar o com vulguem dir-li.

A mi,personalment, no m'agrada que es parle de cadiretes per a uns i altres quan al meu poble no incorporem militants perquè la gent no està motivada a fer partit. A mi no m'agrada que es negocie de tu a tu amb Iniciativa com si els nostres 300 regidors/es que es sacrifiquen cada dia pel país no valgueren res. No m'agrada que els nostres més de 2500 militants valguen el mateix que un centenar. I no és per afany de protagonisme sinó per amor propi, per dignitat i per respecte als companys i companyes.

Jo cada dia que m'alce pense, què li podem contar als nostres simpatitzants quan fa la impressió que només pensem en pactes? Què li expliquem a la gent per animar-la a militar al nostre partit? Per què ens passem els dies justificant-nos davant la gent quan el que caldria és mostrar-nos contents de ser l'única opció digna per al nostre poble?

Un moment, senyors i senyores de l'executiva nacional, no ens precipitem, primer pensem, parlem, compartim i després del silenci estricte, ja caminarem decididament, en solitari o no però com un gran exèrcit orgullós i no casdascú a la seua i amb el cap cot.

Mariajosep, Enric, Josep Maria, Alícia, Amparo, Joseps, Bàrbara,Òscar, Pepa, Rafa, Mamen,Sergi,Ximo, Teresa, Eva, Vicent,Tomàs, LluísMi, Ignasi... aneu a parlar amb els militants de les comarques abans de decidir res, parleu amb la gent més activa i capteu les sensacions, escolteu i compartiu les vostres idees amb sinceritat i transparència, no vos deixeu dur o cada vegada serem menys els que estiguem il·lusionats i disposats a sacrificar-nos pel partit. Els fracassos es superen amb estratègies motivadores no amb decisions precipitades que ens arriben precuinades o pitjor, ens les conta la premsa abans que els nostres companys de batalles.