SÓC DE SECÀ!

Ma mare és d'Alcublas, un poble de la Serrania. Un poble preciós de més o menys 700 habitants a l'hivern que multiplica per 5 la seua població a l'estiu. Només està a 45min en cotxe de València. Fins fa poc hi havia una fàbrica tèxtil on treballaven algunes dones del poble. Ara l'economia es basa en el xicotet comerç, els bars i l'agricultura. És un poble conegut sobretot en el món dels ciclistes i dels motoristes. Cada cap de setmana inunden el poble uns i altres. Jo, personalment, odie les motos, no m'agrada el soroll que fan, molt menys l'actitud d'alguns motoristes que no respecten els altres usuaris de la via, fan infraccions de trànsit i corren a tota velocitat per la carretera. Sovint pateixen accidents i cada any en mor algun. Crec que amb la seua actitud temerària ens juguem tots la vida, no solament ells. Els ciclistes si que m'agraden, perquè m'agrada anar en bici i sé el gran esforç que fan per anar costera amunt.El meu amic Miquel és un gran aficionat al ciclisme. Fa uns anys va patir en carn pròpia la imprudència d'un conductor, però el seu amor per la bici el fa continuar desafiant pendents cada cap de setmana, bé per sendes de muntanya amb el club de Montcada on comparteix aventures amb Francesc Pastor, el secre d'organització del Bloc de l'Horta Nord, bé amb la penya del Politècnic amb els que va començar a fer ciclisme quan estudiava la carrera.
A banda de bars també hi ha algunes tendes de queviures, una d'electrodomèstics, una gasolinera i dos mecànics entre altres. També té molta vida la cooperativa del poble on venen algun productes que cultiven els agricultors locals i altres que només es dediquen per plaer, com mon pare i ma mare que conreen alguns camps heretats dels meus "abuelos". Ara nosaltres només tenim arbres de secà: oliveres i ametlers, però tinc tan presents les vinyes que treballava mon tio... Com m'agradava tornar a casa al remolc del tractor, el moviment i mirar al cel em feien sentir un plaer immens.
Des que va morir mon tio, de sobte, massa jove, d'un infart, va deixar d'existir tot un món. Perquè ell era llaurador, dels bons llauradors, que estimen la terra i la treballen bé, que suen cada euro que guanyen però que viuen al costat de la natura i se la coneixen com cap altre. I va ser un bon alcalde del poble encara que no aparega en viquipèdia!
El dissabte passat vaig estar a Bernabé posant-li bona terreta a les oliveres que tenim allí i agafant espàrrecs amb ma mare mentre mon pare llaurava els dos campets. Ens feia companyia el poblat ibèric, mates d'albaida enramades de flors grogues i un paisatge que a mi m'enamora. Un sol tímid ens acaronava el rostre...
Ja de vesprada vam anar a "rodenas" a vore les abelles, quantes pasqües al prao, el paratge que va acollir la meua primera pràctica de cotxe, i la caseta.
La tristor només em va envair un moment. La vinya més bona de mon tio està deixada perdre, els meus cosins no sé què sentiran quan passen per ací. El raïm ja no es paga prou ni per mantindre conreada la vinya que era l'enveja de tot el poble.
Si passeu per Alcubles, pareu a la cooperativa i compreu una botella de vi blanc i una d'oli d'oliva serrana, pagareu ben poc i si feu un xicotet esforç pensant d'on vénen aquests productes, sentireu ràbia en comprovar que si tot continua com ara ja no tindrem vi, ni oli, ni torró valencià. Ho haurem de portar tot d'Argentina, de Turquia, de Grècia o a saber d'on.
De moment a mi m'agrada anar a collir olives o bolets, les truites d'espàrrecs i collejas i tallar mel de les abelles i si mon pare no arrenca els ceps de moscatell aniré a veremar el raïm quan arribe setembre... sóc de secà!!

Un altre dia us explicaré la vida cultural i festiva del poble, la relació dels alcublans i alcublanes amb la ciutat de valència, mereixen un capítol a banda...