NO DEIXES DE PARLAR...

Sí, fa un mes vaig anar a la presentació de les memòries polítiques del lehendakari Ibarretxe. Amb la veu calmada que el caracteritza es va adreçar a nosaltres per explicar-nos les seues idees més importants. Ho va fer en valencià.

Ho va fer amb un missatge esperançat, apel·lant al diàleg com a arma de futur, i amb la força de les paraules clares i profundes contra els torpedejos de missatges simplistes.

La veu traquil·la però contundent d'una persona que per damunt de tot ha servit al seu poble amb el seny i amb el cor. Un polític que no només s'ha permés el somni de contruir un país millor sinó que s'ha arromangat per fer-lo realitat amb poc terreny per a la i

mprovització però sempre amb gestos naturals amb la gent.

M'haguera agradat dir-li més coses mentre em signava el llibre però només li vaig dir que no deixara de parlar. Front al pensament únic en que es relaciona nacionalisme amb terrorisme o amb egoïsme, calen veus com seua en què s'explica clarament que ser nacionalista és estimar la terra i la gent i voler n progrés humà i social per al teu poble estimant la solidaritat i la cooperació amb altres pobles.

Mentre l'escoltava em venia al cap la tendència que tenim els nacionalistes valencians a lamentar-nos del nostre país, de la nostra societat... i em preguntava perquè som pessimistes si hi ha iniciatives diàries positives per a una societat més valenciana, més dinàmica, més unida, més activa...

Només alguns exemples: escola valenciana amb les trobades, el voluntariat pel valencià que ja compta amb nombrossísimes parelles lingüístiques, els clubs esportius que generen il·lusió per l'esport entre els joves, els grups de danses, intersindical valenciana, les associacions culturals com MacarellA al meu poble que programen centenars d'activitats, les bandes de música, i per suposat els col·lectius del BLOC dels pobles que fan que també a nivell polític dinamitem tòpics mentre xarrem amb la gent i compartim les nostres iniciatives... Tot això és un poble en moviment, una remor que sembla inexistent però que tenaçment persisteix...

Jo em reconec optimista perquè em passe la vida al carrer: d'un concert de la colla a una manifestació, d'una carrera popular a un recital poètic, d'un concert de rock a una passejada per l'horta, d'una recollida de signatures a una obra de teatre...

Crec que els pessimistes són els que es tanquen a casa d'on només ixen per treballar o fer exercici al gimnàs en una cinta solitària o meditant a les classes de ioga. Els que no parlen amb ningú ni desenvolupen cap projecte col·lectiu.

Eixa és la meua recepta, cuidar-se a un mateix i ser eficient al treball però també formar part d'un projecte col·lectiu al teu poble : un club ciclista, una coral, una associació cultural, una colla de dolçaines i tabals, un club de lectura o una falla, i per suposat, si et sents nacionalista, participar del més clar projecte polític de construcció nacional, el BLOC per parlar amb la gent, contrastar idees i construir un futur millor de forma col·lectiva.

Ho puc resumir amb una frase de collita pròpia:

"Només l'acció genera il·lusió, la inacció pessimisme i desesperança"

FELIÇ ANY 2011 !

29-S: JO FAIG VAGA

Perquè els joves no volem estar en contractes precaris eternament, els més majors volen tindre garantida l'estabilitat laboral, no volem que siga més fàcil l'acomiadament i que en cas d'acomiadament volem l'empresa es faça càrrec de la indemnització, perquè els contractes en pràctiques no s'han d'eternitzar i la gent jove té dret a cobrar pel treball que realitza, perquè les ETT's no poden entrar en el sistema de col·locació públic perquè són l'exemple més clar de la precarietat laboral.

Perquè la crisi i l'atur exagerat es poden superar d'una altra manera:combatent el treball sense contracte, impedint l'abús en hores extres, combatent el frau fiscal, canviant l'aportació a l'estat de les grans fortunes que hi en dia només contribueixen amb un 1%, obligant als bancs a donar préstecs a les mitjanes i xicotetes empreses, etc, etc. Les coses sí que es poden revertir d'una altra manera.

Jo hui faig vaga, per defensar els drets laborals que van aconseguir els meus pares i per garantir el futur dels meus fills. Jo faig vaga pels que, coaccionats pels empresaris o perquè no poden perdre ni un euro del seu sou per alimentar la família, no en podran fer.

Ens veiem a les 18:30h a la manifestació de València!

LABORDETA, PER SEMPRE!

Aquesta cançó sempre m'ha posat la pell de gallina i en moltes ocasions alguna llagrimeta em cau per la galta.

No sé si per la profunditat de la lletra o per la veu del gran Labordeta, una veu espiritual, sàvia.

Hui ens has deixat però, no estic preocupada perquè tindrem els teus pensaments, les teues cançons, els teus poemes, les teues excursions per les espanyes, les teues intervencions al Congrés dels diputats per revisitar-te de tant en tant.

Per reviure-ho quan se'ns oblide què vol dir compromés, quan perdem de vista el sentit de la paraula coherència, quan ens entren ganes d'abandonar la barca, quan necessitem exemples de persones íntegres, de persones exemplars per mirar-nos a l'espill i analitzar-nos com som nosaltres.

Gràcies, Labordeta, no ens has deixats sols!

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS: EL POETA DEL POBLE

Fa ja molts anys que vaig descobrir Estellés, no sé si gràcies a ma mare o a algun profe de valencià de l'institut, el cas és que des d'aleshores he recitat molts poemes seus, he tingut el plaer d'escoltar-los en boca d'altres persones o musicats per cantautors i grups, els he llegit, els he regalat a persones que estime...

En fi, que els versos d'estellés m'han acompanyat des d'aleshores.

Ara mateix pensava, si et diuen Estellés què et ve al cap? Els amants, el pimentó torrat, el barranc de carraixet, la guerra, les ulleres, la rosa de paper, la mort, el bon menjar, l'assumiràs la veu d'un poble...

No sé, quan lliges o escoltes Estellés, estàs escoltant alguna persona del poble, amb expressions planeres, iròniques, que parla de la vida i de la mort, de l'amor i del patiment... però a la vegada estàs llegint un mag de la paraula que et submergeix al poema des del principi a la fi i que t'empeny a assaborir-lo una i altra vegada.

Vicent Andrés Estellés, a més, fou una persona que estimà l'horta, el país valencià, la llengua, les seues gents..., no només fou un grandíssim poeta sinó que a més ideològicament era com jo i també això em va fer aproximar-me a la seua poesia quan era molt i molt jove perquè era capaç de posar paraules al meu amor cap a la meua terra.

Horacianes

XLII

m'he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravanet, aquell all tendre,
què dieu d’aquest lluç,
és sorprenent el fet d’una cirera.

m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,

i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

com aquest passarell,
aquell melic,

com la primera dent d’un infant.

Vicent Andrés Estellés

4 de setembre de 2010- 1a diada Estellés

VACANCES, DOLCES VACANCES!

Hui és el meu primer dia de vacances pagades de la meua vida. El proper dia 20 i poc cobraré el sou sense haver treballat un sol dia. Bé, si treballar vol dir anar a l'institut cada dia perquè hui mateix he començat un curset al cefire de Sagunt i el cap mai no em para de rodar.

Però a partir de hui puc passejar per l'horta cada dia, escoltar música, llegir, cantar i tocar, sopar a la fresca amb els amics i amigues, i he pogut abandonar l'esclavitud de recórrer-me mig país en cotxe cada cap de setmana per vore la meua gent.

De l'experiència a Guardamar, el poble de les dunes i les nyores: algunes companyes que ja són amigues, uns alumnes que mai oblidaré, el treball en equip amb les meues companyes (també nòmades com jo) del departament de física i química, l'experiència de llogar un pis i que et facen la vida impossible,el canvi d'aires, la meua primera baixa,les llargues converses passejant per les dunes, el sopar a la foguera de Benalua... I moltes experiències pendents per a la propera estada a les terres del sud: la tornada a Tabarca, la visita a les salines, passejar per un camp de magranes, tocar a les fogueres, l'hort del cura,...

L'any que ve no sé què serà de mi laboralment, sud o nord, lluny o prop de casa. Nous alumnes, nous companys, estudi per a les oposicions, cursets i reptes...

M'agrada ser mestra, m'agrada treballar però m'encanten les vacances!

llegint l'article de l'any passat, està clar que enguany he acabat millor,eh?

SOM EL SENTIT COMÚ, SOM L'ESTIMA PEL PATRIMONI, SOM L'AMOR PER LA CIUTAT ON HEM CRESCUT, SOM EL DESIG D'UN FUTUR MILLOR

Hui pel matí he anat al jutjat a viure una altra pàgina amarga de la història de la ciutat de València, es celebrava el judici a la diputada de Compromís Mònica Oltra, per resistència a l'autoritat, pel que sembla parlar amb la policia per demanar que s'aturen les càrregues policials contra veïns i veïnes que es manifesten pacíficament és resistir-se a l'autoritat. Però si Mònica Oltra és diputada a les Corts i per tant una autoritat superior a un policia local!

En fi, jo pense que només cal veure els vídeos dels fets del 6 i 8 d'abril per veure què és el que va ocórrer realment i com es va comportar cadascú dels actors.

Mentre ocorre tot açò, la senyora Rita Barberà reté les ajudes a la rehabilitació de vivendes, no dóna permisos d'obres ni llicències per a noves tendes al barri del Cabanyal, segueix amenaçant als veïns i veïnes... Quan la jutjaran a ella per la destrucció d'un barri declarat Bé d'Interés Cultural? Quan s'investigaran el mobing inmobiliari que han sofert els veïns i veïnes en estos últims anys?

La ràbia no ens paralitza perquè per damunt està l'amor a la nostra terra, a la nostra llengua, al nostre patrimoni, a les nostres tradicions...

LA CAMA EN ALT I ELS ULLS BEN OBERTS!

Ja fa quasi tres setmanes que em vaig trencar el peroné, les ganes de plorar del primer moment passaren a preocupació pels alumnes unes hores més tard (enviaran substituta?) i des d'aleshores cancel·lacions, lectures, converses telefòniques i alguna que altra visiteta i la sensació que la recuperació de la cama va per bon camí m'han calmat.

Quan no estàs bé i necessites que et mostren afecte, la parella i els amics i amigues mai no fallen, ni els companys i companyes de tots els llocs on dediques temps i temps per gust a la música o servei al poble, això es dóna per sentat, però que també ho facen companys i companyes de treball que coneixes des de fa menys d'un any, és massa!

Estic molt contenta de la gent que m'envolta, dels amics que he anat fent d'institut en institut, tocant la dolçaina, reunint-me amb la gent del Bloc del poble i la comarca i el Bloc Jove, cantant a la coral... I també estic contenta de ser com sóc, de no deixar-me véncer per la peresa i agafar una cadira de rodes per gaudir (mitges però gaudir) de la Trobada d'Escoles en Valencià al meu poble, dels dinars amb la família...

Quan vas en cadira de rodes veus el món de manera diferent, no pots anar d'un lloc a un altre sense ajuda, veus com es comporta la gent i ... sobretot penses més, reflexiones més.

L'altre dia, per exemple, a la Trobada d'Escoles en Valencià veia els meus veïns i veïnes i pensava en altres temps i en el que passa hui en dia al poble. Per exemple, em vaig alegrar moltíssim de vore com la banda del poble tornava a acompanyar a l'escola a la cercavila després de fer-ho una sola vegada fa més de 10 anys i de no fer-ho més perquè els que ho organitzaven eren catalanistes(!?), m'encantaria que després d'esta experiència estiguen ansiosos per seguir-ho fent.

I també em vaig alegrar que les falles del poble obrigueren les portes dels casals per fer uns dinerets i escrigueren al diari de la trobada dient que defenen el valencià en tots els seus actes perquè espere que a partir d'ara l'usen més a les seues publicacions, promoguen campionats fallers de pilota o concursos de relats en valencià o que la missa de Sant Josep siga sempre en valencià...

I m'encantà, de sobte, vore a tots els regidors socialistes fent-se fotos amb la samarreta oficial perquè ja m'agradaria que a partir d'ara feren el seu butlletí "de participar" en valencià o almenys bilingüe, que accepten finalment que l'ajuntament edite una versió en valencià del llibre d'història del poble o que programen teatre i música en valencià o que senten com a necessitat passar la documentació del plenaris en valencià, que posen a partir d'ara la retolació dels edificis públics en valencià, i que impulsen el volutariat pel valencià des de l'ajuntament per apuntar-se amb entusiasme el regidor de cultura i el tinent d'alcalde, que està bé conéixer la llengua pròpia del nostre país (com diu lamerda d'estatut que aprovaren fa poc PP i PSOE)!

Però sobretot, el que més em va alegrar és vore a tanta i tanta gent del poble que mai no havia anat a cap Trobada, contenta ballant i cantant, fent tallers, lluint samarreta i desitge que la celebració de la trobada signifique un punt d'inflexió en l'ús del valencià al poble.

En fi, que la gran festa d'escola valenciana em fa fer sentir tantes emocions que em va carregar les piles per fer tot el possible perquè es complisquen aquests desitjos, treballaré com des de fa 30 anys, amb estusiasme perquè no em mou res que no siga l'amor cap a la meua cultura i la meua llengua i com més gent siguem capaços de sumar al projecte, millor serà el futur que ens espera!

Que conste que vigilaré el compliment de totes aquestes esperances...

Bonrepòs i Mirambell, 26 d'abril de 2010