29-S: JO FAIG VAGA

Perquè els joves no volem estar en contractes precaris eternament, els més majors volen tindre garantida l'estabilitat laboral, no volem que siga més fàcil l'acomiadament i que en cas d'acomiadament volem l'empresa es faça càrrec de la indemnització, perquè els contractes en pràctiques no s'han d'eternitzar i la gent jove té dret a cobrar pel treball que realitza, perquè les ETT's no poden entrar en el sistema de col·locació públic perquè són l'exemple més clar de la precarietat laboral.

Perquè la crisi i l'atur exagerat es poden superar d'una altra manera:combatent el treball sense contracte, impedint l'abús en hores extres, combatent el frau fiscal, canviant l'aportació a l'estat de les grans fortunes que hi en dia només contribueixen amb un 1%, obligant als bancs a donar préstecs a les mitjanes i xicotetes empreses, etc, etc. Les coses sí que es poden revertir d'una altra manera.

Jo hui faig vaga, per defensar els drets laborals que van aconseguir els meus pares i per garantir el futur dels meus fills. Jo faig vaga pels que, coaccionats pels empresaris o perquè no poden perdre ni un euro del seu sou per alimentar la família, no en podran fer.

Ens veiem a les 18:30h a la manifestació de València!

LABORDETA, PER SEMPRE!

Aquesta cançó sempre m'ha posat la pell de gallina i en moltes ocasions alguna llagrimeta em cau per la galta.

No sé si per la profunditat de la lletra o per la veu del gran Labordeta, una veu espiritual, sàvia.

Hui ens has deixat però, no estic preocupada perquè tindrem els teus pensaments, les teues cançons, els teus poemes, les teues excursions per les espanyes, les teues intervencions al Congrés dels diputats per revisitar-te de tant en tant.

Per reviure-ho quan se'ns oblide què vol dir compromés, quan perdem de vista el sentit de la paraula coherència, quan ens entren ganes d'abandonar la barca, quan necessitem exemples de persones íntegres, de persones exemplars per mirar-nos a l'espill i analitzar-nos com som nosaltres.

Gràcies, Labordeta, no ens has deixats sols!

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS: EL POETA DEL POBLE

Fa ja molts anys que vaig descobrir Estellés, no sé si gràcies a ma mare o a algun profe de valencià de l'institut, el cas és que des d'aleshores he recitat molts poemes seus, he tingut el plaer d'escoltar-los en boca d'altres persones o musicats per cantautors i grups, els he llegit, els he regalat a persones que estime...

En fi, que els versos d'estellés m'han acompanyat des d'aleshores.

Ara mateix pensava, si et diuen Estellés què et ve al cap? Els amants, el pimentó torrat, el barranc de carraixet, la guerra, les ulleres, la rosa de paper, la mort, el bon menjar, l'assumiràs la veu d'un poble...

No sé, quan lliges o escoltes Estellés, estàs escoltant alguna persona del poble, amb expressions planeres, iròniques, que parla de la vida i de la mort, de l'amor i del patiment... però a la vegada estàs llegint un mag de la paraula que et submergeix al poema des del principi a la fi i que t'empeny a assaborir-lo una i altra vegada.

Vicent Andrés Estellés, a més, fou una persona que estimà l'horta, el país valencià, la llengua, les seues gents..., no només fou un grandíssim poeta sinó que a més ideològicament era com jo i també això em va fer aproximar-me a la seua poesia quan era molt i molt jove perquè era capaç de posar paraules al meu amor cap a la meua terra.

Horacianes

XLII

m'he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravanet, aquell all tendre,
què dieu d’aquest lluç,
és sorprenent el fet d’una cirera.

m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,

i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

com aquest passarell,
aquell melic,

com la primera dent d’un infant.

Vicent Andrés Estellés

4 de setembre de 2010- 1a diada Estellés

VACANCES, DOLCES VACANCES!

Hui és el meu primer dia de vacances pagades de la meua vida. El proper dia 20 i poc cobraré el sou sense haver treballat un sol dia. Bé, si treballar vol dir anar a l'institut cada dia perquè hui mateix he començat un curset al cefire de Sagunt i el cap mai no em para de rodar.

Però a partir de hui puc passejar per l'horta cada dia, escoltar música, llegir, cantar i tocar, sopar a la fresca amb els amics i amigues, i he pogut abandonar l'esclavitud de recórrer-me mig país en cotxe cada cap de setmana per vore la meua gent.

De l'experiència a Guardamar, el poble de les dunes i les nyores: algunes companyes que ja són amigues, uns alumnes que mai oblidaré, el treball en equip amb les meues companyes (també nòmades com jo) del departament de física i química, l'experiència de llogar un pis i que et facen la vida impossible,el canvi d'aires, la meua primera baixa,les llargues converses passejant per les dunes, el sopar a la foguera de Benalua... I moltes experiències pendents per a la propera estada a les terres del sud: la tornada a Tabarca, la visita a les salines, passejar per un camp de magranes, tocar a les fogueres, l'hort del cura,...

L'any que ve no sé què serà de mi laboralment, sud o nord, lluny o prop de casa. Nous alumnes, nous companys, estudi per a les oposicions, cursets i reptes...

M'agrada ser mestra, m'agrada treballar però m'encanten les vacances!

llegint l'article de l'any passat, està clar que enguany he acabat millor,eh?

SOM EL SENTIT COMÚ, SOM L'ESTIMA PEL PATRIMONI, SOM L'AMOR PER LA CIUTAT ON HEM CRESCUT, SOM EL DESIG D'UN FUTUR MILLOR

Hui pel matí he anat al jutjat a viure una altra pàgina amarga de la història de la ciutat de València, es celebrava el judici a la diputada de Compromís Mònica Oltra, per resistència a l'autoritat, pel que sembla parlar amb la policia per demanar que s'aturen les càrregues policials contra veïns i veïnes que es manifesten pacíficament és resistir-se a l'autoritat. Però si Mònica Oltra és diputada a les Corts i per tant una autoritat superior a un policia local!

En fi, jo pense que només cal veure els vídeos dels fets del 6 i 8 d'abril per veure què és el que va ocórrer realment i com es va comportar cadascú dels actors.

Mentre ocorre tot açò, la senyora Rita Barberà reté les ajudes a la rehabilitació de vivendes, no dóna permisos d'obres ni llicències per a noves tendes al barri del Cabanyal, segueix amenaçant als veïns i veïnes... Quan la jutjaran a ella per la destrucció d'un barri declarat Bé d'Interés Cultural? Quan s'investigaran el mobing inmobiliari que han sofert els veïns i veïnes en estos últims anys?

La ràbia no ens paralitza perquè per damunt està l'amor a la nostra terra, a la nostra llengua, al nostre patrimoni, a les nostres tradicions...

LA CAMA EN ALT I ELS ULLS BEN OBERTS!

Ja fa quasi tres setmanes que em vaig trencar el peroné, les ganes de plorar del primer moment passaren a preocupació pels alumnes unes hores més tard (enviaran substituta?) i des d'aleshores cancel·lacions, lectures, converses telefòniques i alguna que altra visiteta i la sensació que la recuperació de la cama va per bon camí m'han calmat.

Quan no estàs bé i necessites que et mostren afecte, la parella i els amics i amigues mai no fallen, ni els companys i companyes de tots els llocs on dediques temps i temps per gust a la música o servei al poble, això es dóna per sentat, però que també ho facen companys i companyes de treball que coneixes des de fa menys d'un any, és massa!

Estic molt contenta de la gent que m'envolta, dels amics que he anat fent d'institut en institut, tocant la dolçaina, reunint-me amb la gent del Bloc del poble i la comarca i el Bloc Jove, cantant a la coral... I també estic contenta de ser com sóc, de no deixar-me véncer per la peresa i agafar una cadira de rodes per gaudir (mitges però gaudir) de la Trobada d'Escoles en Valencià al meu poble, dels dinars amb la família...

Quan vas en cadira de rodes veus el món de manera diferent, no pots anar d'un lloc a un altre sense ajuda, veus com es comporta la gent i ... sobretot penses més, reflexiones més.

L'altre dia, per exemple, a la Trobada d'Escoles en Valencià veia els meus veïns i veïnes i pensava en altres temps i en el que passa hui en dia al poble. Per exemple, em vaig alegrar moltíssim de vore com la banda del poble tornava a acompanyar a l'escola a la cercavila després de fer-ho una sola vegada fa més de 10 anys i de no fer-ho més perquè els que ho organitzaven eren catalanistes(!?), m'encantaria que després d'esta experiència estiguen ansiosos per seguir-ho fent.

I també em vaig alegrar que les falles del poble obrigueren les portes dels casals per fer uns dinerets i escrigueren al diari de la trobada dient que defenen el valencià en tots els seus actes perquè espere que a partir d'ara l'usen més a les seues publicacions, promoguen campionats fallers de pilota o concursos de relats en valencià o que la missa de Sant Josep siga sempre en valencià...

I m'encantà, de sobte, vore a tots els regidors socialistes fent-se fotos amb la samarreta oficial perquè ja m'agradaria que a partir d'ara feren el seu butlletí "de participar" en valencià o almenys bilingüe, que accepten finalment que l'ajuntament edite una versió en valencià del llibre d'història del poble o que programen teatre i música en valencià o que senten com a necessitat passar la documentació del plenaris en valencià, que posen a partir d'ara la retolació dels edificis públics en valencià, i que impulsen el volutariat pel valencià des de l'ajuntament per apuntar-se amb entusiasme el regidor de cultura i el tinent d'alcalde, que està bé conéixer la llengua pròpia del nostre país (com diu lamerda d'estatut que aprovaren fa poc PP i PSOE)!

Però sobretot, el que més em va alegrar és vore a tanta i tanta gent del poble que mai no havia anat a cap Trobada, contenta ballant i cantant, fent tallers, lluint samarreta i desitge que la celebració de la trobada signifique un punt d'inflexió en l'ús del valencià al poble.

En fi, que la gran festa d'escola valenciana em fa fer sentir tantes emocions que em va carregar les piles per fer tot el possible perquè es complisquen aquests desitjos, treballaré com des de fa 30 anys, amb estusiasme perquè no em mou res que no siga l'amor cap a la meua cultura i la meua llengua i com més gent siguem capaços de sumar al projecte, millor serà el futur que ens espera!

Que conste que vigilaré el compliment de totes aquestes esperances...

Bonrepòs i Mirambell, 26 d'abril de 2010

NOMÉS L'ACCIÓ GENERA IL·LUSIÓ, ARA ARROMANGUISME!

Dissabte passat es va presentar al jardí botànic de la ciutat de València, la Coalició Compromís.

"Esta coalició fa una crida a la societat civil valenciana a participar de la necessària rebel·lió democràtica que exigeix un moment com l'actual, amb una degradació política que ens avergonyeix i amb una crisi econòmica de gran magnitud que genera atur, empobriment i degradació ambiental. Fem una crida als valencians i valencianes a la participació, a la il·lusió i l'acció, a no deixar-se portar pel pessimisme i l'abstenció. Una altra manera de fer política és possible. Entre tots i totes podem demostrar que és possible la unitat en la diversitat, que és fals que tots siguem iguals i que si volem, podem canviar el país." Extret del manifest que van signar a l'acte els tres partits impulsors de l'acord.

I és que ara ens toca moure el cul, córrer la veu. Cada dia estic més convençuda que la revolució comença per un mateix i que és l'acció el que genera il·lusió, que només treballar amb convicció pel teu país i la teua gent, des de l'amor, et fa sentir-te bé amb tu mateix i contagiar bon rotllo entre companys, amics, veïns i veïnes... Jo això ho he aprés dels meus pares des de menuda i estic ben contenta de seguir arromangada al poble, a la comarca, al sud del país, si cal, per tal de millorar el meu benestar i de retruc el dels meus paisans i paisanes.

Escric tota aquesta parrafada perquè sé que el camí serà llarg, les crítiques constants i el desànim ens visitarà sovint però cal mantindre'ns ferms, no hem de perdre energies en discussions inútils, més val perdre el temps i les forces en prendre el carrer, dissenyar accions, fer-nos notar allà on assistim, escriure notes de premsa i articles als blogs, parlar del nostre amor per la nostra terra i la nostra gent, de la nostra manera de fer i viure la política, sobretot a aquells que rebutgen parlar-ne o ens claven a tots al mateix sac, treballar en equip i valorar el temps que dediquem a un projecte compartit en la construcció d'un futur millor.

No podem deixar passar l'ocasió que ens brinda el 2011, tindre a les institucions allò que anhelem al carrer, persones compromeses amb la nostra llengua, el nostre paisatge, la nostra cultura, el benestar de tots els ciutadans, ... persones compromeses en la construcció d'un país més lliure i més just, més solidari i més sostenible.

És la nostra gran oportunitat, però hem de formar una gran onada a partir de milers de gotetes d'aigua, jo ja estic arromangada, i tu?

*L'Arromanguisme té com a principal objectiu contribuir a la consolidació d'un nacionalisme polític fort utilitzant la reflexió per definir les línies bàsiques a seguir per després passar a l'acció sense titubejos abans de fer qualsevol crítica a l'estratègia proposada. La fidelitat al projecte polític més enllà de l'anàlisi de declaracions/pactes puntuals és una altra de les característiques bàsiques d'aquest moviment. Aquesta idea està basada en el seu principi fundacional: només el treball coordinat, constant i decidit del conjunt de la militància pot fer realitat un projecte polític com el del BLOC.