NO DEIXES DE PARLAR...

Sí, fa un mes vaig anar a la presentació de les memòries polítiques del lehendakari Ibarretxe. Amb la veu calmada que el caracteritza es va adreçar a nosaltres per explicar-nos les seues idees més importants. Ho va fer en valencià.

Ho va fer amb un missatge esperançat, apel·lant al diàleg com a arma de futur, i amb la força de les paraules clares i profundes contra els torpedejos de missatges simplistes.

La veu traquil·la però contundent d'una persona que per damunt de tot ha servit al seu poble amb el seny i amb el cor. Un polític que no només s'ha permés el somni de contruir un país millor sinó que s'ha arromangat per fer-lo realitat amb poc terreny per a la i

mprovització però sempre amb gestos naturals amb la gent.

M'haguera agradat dir-li més coses mentre em signava el llibre però només li vaig dir que no deixara de parlar. Front al pensament únic en que es relaciona nacionalisme amb terrorisme o amb egoïsme, calen veus com seua en què s'explica clarament que ser nacionalista és estimar la terra i la gent i voler n progrés humà i social per al teu poble estimant la solidaritat i la cooperació amb altres pobles.

Mentre l'escoltava em venia al cap la tendència que tenim els nacionalistes valencians a lamentar-nos del nostre país, de la nostra societat... i em preguntava perquè som pessimistes si hi ha iniciatives diàries positives per a una societat més valenciana, més dinàmica, més unida, més activa...

Només alguns exemples: escola valenciana amb les trobades, el voluntariat pel valencià que ja compta amb nombrossísimes parelles lingüístiques, els clubs esportius que generen il·lusió per l'esport entre els joves, els grups de danses, intersindical valenciana, les associacions culturals com MacarellA al meu poble que programen centenars d'activitats, les bandes de música, i per suposat els col·lectius del BLOC dels pobles que fan que també a nivell polític dinamitem tòpics mentre xarrem amb la gent i compartim les nostres iniciatives... Tot això és un poble en moviment, una remor que sembla inexistent però que tenaçment persisteix...

Jo em reconec optimista perquè em passe la vida al carrer: d'un concert de la colla a una manifestació, d'una carrera popular a un recital poètic, d'un concert de rock a una passejada per l'horta, d'una recollida de signatures a una obra de teatre...

Crec que els pessimistes són els que es tanquen a casa d'on només ixen per treballar o fer exercici al gimnàs en una cinta solitària o meditant a les classes de ioga. Els que no parlen amb ningú ni desenvolupen cap projecte col·lectiu.

Eixa és la meua recepta, cuidar-se a un mateix i ser eficient al treball però també formar part d'un projecte col·lectiu al teu poble : un club ciclista, una coral, una associació cultural, una colla de dolçaines i tabals, un club de lectura o una falla, i per suposat, si et sents nacionalista, participar del més clar projecte polític de construcció nacional, el BLOC per parlar amb la gent, contrastar idees i construir un futur millor de forma col·lectiva.

Ho puc resumir amb una frase de collita pròpia:

"Només l'acció genera il·lusió, la inacció pessimisme i desesperança"

FELIÇ ANY 2011 !