LA CAMA EN ALT I ELS ULLS BEN OBERTS!

Ja fa quasi tres setmanes que em vaig trencar el peroné, les ganes de plorar del primer moment passaren a preocupació pels alumnes unes hores més tard (enviaran substituta?) i des d'aleshores cancel·lacions, lectures, converses telefòniques i alguna que altra visiteta i la sensació que la recuperació de la cama va per bon camí m'han calmat.

Quan no estàs bé i necessites que et mostren afecte, la parella i els amics i amigues mai no fallen, ni els companys i companyes de tots els llocs on dediques temps i temps per gust a la música o servei al poble, això es dóna per sentat, però que també ho facen companys i companyes de treball que coneixes des de fa menys d'un any, és massa!

Estic molt contenta de la gent que m'envolta, dels amics que he anat fent d'institut en institut, tocant la dolçaina, reunint-me amb la gent del Bloc del poble i la comarca i el Bloc Jove, cantant a la coral... I també estic contenta de ser com sóc, de no deixar-me véncer per la peresa i agafar una cadira de rodes per gaudir (mitges però gaudir) de la Trobada d'Escoles en Valencià al meu poble, dels dinars amb la família...

Quan vas en cadira de rodes veus el món de manera diferent, no pots anar d'un lloc a un altre sense ajuda, veus com es comporta la gent i ... sobretot penses més, reflexiones més.

L'altre dia, per exemple, a la Trobada d'Escoles en Valencià veia els meus veïns i veïnes i pensava en altres temps i en el que passa hui en dia al poble. Per exemple, em vaig alegrar moltíssim de vore com la banda del poble tornava a acompanyar a l'escola a la cercavila després de fer-ho una sola vegada fa més de 10 anys i de no fer-ho més perquè els que ho organitzaven eren catalanistes(!?), m'encantaria que després d'esta experiència estiguen ansiosos per seguir-ho fent.

I també em vaig alegrar que les falles del poble obrigueren les portes dels casals per fer uns dinerets i escrigueren al diari de la trobada dient que defenen el valencià en tots els seus actes perquè espere que a partir d'ara l'usen més a les seues publicacions, promoguen campionats fallers de pilota o concursos de relats en valencià o que la missa de Sant Josep siga sempre en valencià...

I m'encantà, de sobte, vore a tots els regidors socialistes fent-se fotos amb la samarreta oficial perquè ja m'agradaria que a partir d'ara feren el seu butlletí "de participar" en valencià o almenys bilingüe, que accepten finalment que l'ajuntament edite una versió en valencià del llibre d'història del poble o que programen teatre i música en valencià o que senten com a necessitat passar la documentació del plenaris en valencià, que posen a partir d'ara la retolació dels edificis públics en valencià, i que impulsen el volutariat pel valencià des de l'ajuntament per apuntar-se amb entusiasme el regidor de cultura i el tinent d'alcalde, que està bé conéixer la llengua pròpia del nostre país (com diu lamerda d'estatut que aprovaren fa poc PP i PSOE)!

Però sobretot, el que més em va alegrar és vore a tanta i tanta gent del poble que mai no havia anat a cap Trobada, contenta ballant i cantant, fent tallers, lluint samarreta i desitge que la celebració de la trobada signifique un punt d'inflexió en l'ús del valencià al poble.

En fi, que la gran festa d'escola valenciana em fa fer sentir tantes emocions que em va carregar les piles per fer tot el possible perquè es complisquen aquests desitjos, treballaré com des de fa 30 anys, amb estusiasme perquè no em mou res que no siga l'amor cap a la meua cultura i la meua llengua i com més gent siguem capaços de sumar al projecte, millor serà el futur que ens espera!

Que conste que vigilaré el compliment de totes aquestes esperances...

Bonrepòs i Mirambell, 26 d'abril de 2010