"No tinc cap dubte que cadascú de nosaltres treballem cada dia per un país més lliure i més sobirà però també més just i més solidari, segurament ho aconseguirem però si finalment no és possible, tindrem la consciència tranquil·la d'haver fet tot el que hem pogut"
Vicent Sánchez
No sé si és perquè tinc tendència a emocionar-me fàcilment quan algú em parla tranquil·lament de l'amor al País, del compromís amb la terra, de companys que ens han precedit al camí o de somnis de futur compartit o perquè el passat dissabte vaig viure una de les experiències més boniques que pot viure algú com jo. El cas és que ja fa dos dies que no em reconec, estic com en un núvol.
Un debat tranquil pel matí, un aire optimista en les cares dels presents, una sensació d'al·lenada d'aire fresc en les persones que agafen les regnes del Bloc Jove, una aplastant confiança en que tot anirà bé, una alegria de saber que remem tots a una per primera vegada des que forme part de l'organització, escoltar reconeixements cap a la meua persona que mai havia escoltat, sentir que no en som molts però tenim ganes de mirar al front i caminar amb les mànigues arromangades i el trellat com a bandera.
Un discurs enorme de Fran, amb una veu dolça i tranquil·la dient veritats com a punys, transmetent una idea que jo tantes vegades he intentant expressar "ens cal eixir de l'armari, transmetre orgullosos que som del BLOC".
Jo ja no participaré de més congressos del Bloc Jove però m'haureu de pegar una bona colzada si voleu que em despegue del rem. Tinc ganes d'ajudar els que vénen darrere, em sent amb energies per seguir transmetent optimisme als que encara són escèptics.
El dissabte passat escoltant a Rafa dient que és el costat humà dels companys i companyes el que fa que no puga deixar de dir, que formar part del Bloc Jove li ha canviat la vida. I pensar que és el Bloc Jove el que m'empeny a treballar al BLOC del meu poble lluitant contra el desànim i la desesperança.
I després notar com una llàgrima cau per les galtes per culpa d'una carta d'amor de Pere i sentir que es mereix un reconeixement que encara no hem sabut retre-li com a organització però que li transmetem a cada abraçada, cada comentari al seu blog... com d'important ha segut el teu pas pel capdavant del BJ!
I després la festa, les albades improvisades, la filà mora i les fotos i cançons a l'Standby. Tots junts, totes juntes, amb ganes de quedar-nos hores i hores compartint la felicitat de saber que junts i units és com ens convertim en una màquina que només necessita posar-se a rodar sense complexos ni límits.
Gràcies a tots i a totes, des del dissabte sóc un poquet més feliç!
